Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCVII)

Novençans, com diem al meu poble, recent-casats...

97

Mossegador, arrapador, tenaç
ens empenyia aquell amor, infame,
determinava situacions;
ens queixàvem els dos, els dos bramàvem.

Jéiem els dos, al capdavall, les víctimes.
Reien els déus, mirant-nos escampats
per sobre el cobertor, sobre els llençols
del llit august, desencolat d’amor.

La teua mare entrava amb una safa
sense mirar-nos, sense dir-nos res,
comprenent tantes coses, massa coses.

M’abotonaves, agraïda, jo
atarantat, dempeus, i en acabar
sempre em besaves el darrer botó.

97

Mordedor, arañador, tenaz
nos empujaba aquel amor, infame,
determinava situaciones;
nos quejábamos ambos, ambos rugíamos.

Yacíamos los dos, al final, víctimas.
Reían los dioses, viéndonos extendidos
sobre la colcha, sobre las sábanas
del lecho augusto, descoyuntado del amor.

Tu madre entraba con una jofaina
sin mirarnos siquiera, sin decirnos nada,
comprendiendo tantas, demasiadas cosas.

Me abrochabas, agradecida, yo
aturdido, en pie, y al acabar
siempre me besabas el último botón.