Ha mort Joan (juanito) Monleon

Allà a mitjan dècada dels setanta la cançó popular a València es va veure enriquida (després d'anys i panys de sequera i una primera eclosió enquadrada o seguidora de la nova cançó: Raimon, Ovidi, Araceli) per una sèrie de cantants individuals (Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco, Lluís Miquel i 4Z) però sobretot per dos grups, un dels quals, Al Tall, encara viu i amb bona salut, l'altre, Els Pavesos, desaparegut de l'escena fa ja molts anys.

Els Pavesos. Grup en perpètua transformació, al servei de la seua innegable estrella, del seu "divo" el diví Joan, o com li dèiem bona part dels seus seguidors, Juanito Monleón.

Els Pavesos, sorgits del grup de teatre de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, hereus de l'humor dels sainets valencians d'Escalante i de Baldoví, que cantaven (i recuperaven) les cançons que acabat el sopar de cada dissabte al bar del cantó, o al casal de la falla, amb unes quantes cassalles de més i vi amb gasosa i algun que altre cubata, se sentien amb veus desafinades i etíliques.

I així començàrem a sentir en el tocadiscos i en la ràdio, no només les jotes que cantaven els grups folklòrics de Lo Rat Penat, o del Micalet, sinó també les cançonetes més o menys escatològiques, vulgars, descarades i picants, aquelles que la gent cantava a les festes, amb uns gotets de més.

"A ta mare l'han vista en el barranc de l'assut
que es menjava una coca i li xorrava el suc"

"Sant Antoni de Gavarda feu un miracle en Antella
una "auela" caigué al riu, si no la trauen s'ofega"

"Ramonet si vas a l'hort porta figues porta figues
Ramonet si vas a l'hort, porta figues i albercocs"

"Micalet Garcia, xic treballador
fue al ayuntamiento, faena pidió,
i per la influència d'un concejal
le dieron la plaça de monocipal"

Juanito, un perfecte showman que allà on era feia rogle. Recorde un dia, acabat de tornar d'uns recitals a Itàlia, que ens contava haver vist una manifestació on la gent cantava el Bandiera Rossa. Amb la seua veu més histriònica, aflautada i amanerada, fent gala d'una homosexualitat mai no amagada, ens contava: "Quin goig, xiquets, vaig dir, estos són dels nostres"

Va fer pel·lícules, teatre, revista, i diversos shows a la televisió valenciana que no he vist mai, però que tingueren molt d'èxit segons diuen.

Ahir va morir, i pense que si existeix alguna cosa després d'aquesta vida, segur que l'ha trobada i ja està preparant la seua orxata, vestit de fallera i fent riure i passar-s'ho bé tots aquells que estiguen amb ell.

I voldria acabar aquest petit homenatge amb un text de Joan Fuster escrit per al disc El Pardal de Sant Joan... i la Bolseria:

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inédit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es mamaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si els ha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per què no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a històries de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sacristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

JOAN FUSTER