L'altre dia l'Iñaki Gabilondo ens contava una estrambòtica història de les que solem qualificar com "per a no dormir".
En un festival de Jazz, i mentre tocava un famós saxofonista, un espectador havia acudit a la Guàrdia Civil en busca d'empara perquè, segons l'eixerit espectador, allò que el músic estava tocant no era jazz sinó música contemporània. I el pobre home -l'espectador, no el músic- tenia prohibit, per prescripció facultativa, escoltar aquest tipus de música (la contemporània, no el jazz)
La Guàrdia Civil, la funció de la qual, segons Pi de la Serra (Quico) gran amant també del jazz (com sembla que l'espectador, res no en sabem de les aficions de la G.C.) no és altra que: "la policia està al servei dels ciutadans/la citadia està al servei dels politans..." i un llarg etcètera, atenent la denúncia rebuda, es presentà al concert, l'interrompé i li preguntà al saxofonista si allò que estava tocant era o no jazz.
Sembla que, segons li vaig escoltar a Gabilondo, el músic va respondre amb un cordial "efectivament, no, açò no és jazz", donant-li la raó a l'espectador. De manera que aquest va poder recuperar els diners de l'entrada i retirar-se dignament, (ell i la G.C.), del concert, deixant que la resta d'espectadors menys instruïts que no ell, poguessen seguir gaudint de la música contemporània o no, jazz o no.
Avui, llig a El País que un altre jazzman famós, aquest trompetista, Wynton Marsalis, va buscant l'espectador, a qui vol regalar-li la seva discografia sencera (al voltant de setanta discos) com a agraïment per la valentia d'haver desemmascarat el perillós frau de Larry Ochs, que així es diu el saxofonista denunciat.
I m'ha vingut al cap una entrevista radiofònica amb Tete Montoliu, on aquest comentava l'estrany sentit de l'humor dels músics, entrevista de la qual recorde un dels acudits que com a exemple hi va explicar:
"Una gran simfònica necessita contractar un nou trompeta i posa un anunci als diaris. Acudeixen un fum de músics tots amb la seua trompeta.
Passa un d'ells, perfectament pentinat, net, vestit amb un frac impecable. Treu del seu estoig, sense un bri de pols, una trompeta d'or. I toca. I toca mal. I és rebutjat.
El següent en entrar és un pobre vagabund, mal afaitat, amb una jaqueta descosida i uns pantalons bruts i esgarrats. Porta la trompeta embolicada en paper de diari, oliós de l`últim entrepà de tonyina. La trompeta, plena de bonys, ni se sap quin color havia tingut temps enrere. I toca. I toca Mal. I tampoc no és elegit."
Ben segur que Tete hagués gaudit amb l'anècdota del Festival de Jazz de Sigüenza.
En un festival de Jazz, i mentre tocava un famós saxofonista, un espectador havia acudit a la Guàrdia Civil en busca d'empara perquè, segons l'eixerit espectador, allò que el músic estava tocant no era jazz sinó música contemporània. I el pobre home -l'espectador, no el músic- tenia prohibit, per prescripció facultativa, escoltar aquest tipus de música (la contemporània, no el jazz)
La Guàrdia Civil, la funció de la qual, segons Pi de la Serra (Quico) gran amant també del jazz (com sembla que l'espectador, res no en sabem de les aficions de la G.C.) no és altra que: "la policia està al servei dels ciutadans/la citadia està al servei dels politans..." i un llarg etcètera, atenent la denúncia rebuda, es presentà al concert, l'interrompé i li preguntà al saxofonista si allò que estava tocant era o no jazz.
Sembla que, segons li vaig escoltar a Gabilondo, el músic va respondre amb un cordial "efectivament, no, açò no és jazz", donant-li la raó a l'espectador. De manera que aquest va poder recuperar els diners de l'entrada i retirar-se dignament, (ell i la G.C.), del concert, deixant que la resta d'espectadors menys instruïts que no ell, poguessen seguir gaudint de la música contemporània o no, jazz o no.
Avui, llig a El País que un altre jazzman famós, aquest trompetista, Wynton Marsalis, va buscant l'espectador, a qui vol regalar-li la seva discografia sencera (al voltant de setanta discos) com a agraïment per la valentia d'haver desemmascarat el perillós frau de Larry Ochs, que així es diu el saxofonista denunciat.
I m'ha vingut al cap una entrevista radiofònica amb Tete Montoliu, on aquest comentava l'estrany sentit de l'humor dels músics, entrevista de la qual recorde un dels acudits que com a exemple hi va explicar:
"Una gran simfònica necessita contractar un nou trompeta i posa un anunci als diaris. Acudeixen un fum de músics tots amb la seua trompeta.
Passa un d'ells, perfectament pentinat, net, vestit amb un frac impecable. Treu del seu estoig, sense un bri de pols, una trompeta d'or. I toca. I toca mal. I és rebutjat.
El següent en entrar és un pobre vagabund, mal afaitat, amb una jaqueta descosida i uns pantalons bruts i esgarrats. Porta la trompeta embolicada en paper de diari, oliós de l`últim entrepà de tonyina. La trompeta, plena de bonys, ni se sap quin color havia tingut temps enrere. I toca. I toca Mal. I tampoc no és elegit."
Ben segur que Tete hagués gaudit amb l'anècdota del Festival de Jazz de Sigüenza.
4 comentaris:
Es ben curiosa l'historia. El que algú denuncii que la musica no es la que cal, ja es estrany, ara be, el que la Guardia Civil, li doni la raó en tost de dues osties, ja es el no va mes. En fi, si vivim coses veurem.
Ens estem canviant de casa, ara som a:http://blogueria.org/, els dos blogs meus, Florilegi i Boga, serán, esper, els definitius.
¡Extraordinaria historia! Podría parecer que el espectador es un "torracollons"; pero a mi me parece que si has sacado entradas para un concierto de jazz y tocan otra cosa estás en tu derecho de quejarte. Me imagino que antes de ir a la guardia civil el espectador habría pasado por taquilla, quizás allí se hubieran reído un poco de él e, indignado, opta por acudir a la autoridad pública que, dicho sea de paso, es lo que hay que hacer cuando no hay hojas de reclamaciones o en el sitio que sean pasan de tí.
Me la apunto y me la guardo.
Saludos.
La verdad, Rafa, es que yo tampoco soporto el dodecafonismo ni el minimalismo en general (y no solo en música), sin necesidad de ninguna prescripción médica. Y a veces algún grupo de jazz se aproxima demasiado a estas fronteras.
Publica un comentari a l'entrada