Vergonya, cavallers, vergonya.

"Le encantaría coger una camioneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta".

Paraules desde la tribuna del Molt (...) Francisco Camps, al portaveu de l'oposició Àngel Luna.

Excessos verbals inqualificables, obscens, pertorbadors, d'una ment que ja no carbura.

I la claque aplaudint.

Aplaudint?

Vergonya, cavallers, vergonya.

Tornem acàs als darrers i convulsionats moments de la malaguanyada república?

Tornem a les amenaces i pors, a les pors i amenaces de Calvo Sotelo a la Dolores Ibarruri?

Vergonya, cavallers, vergonya.

Els vestits no pagats, els regals acceptats, els Gürtel, els Mostatxos, la poca - per no dir-ne nu·la - vergonya, el litoral desfet, els PAI surrealistes, el llenguatge ensucrat, les mariconades (res a veure amb l'honesta i assumida homosexualitat) tot això és no-res al costat de l'aplaudiment dels sequaços a unes paraules sense trellat, a una pública acusació sense solta ni volta.

Vergonya, cavallers, vergonya.

No hem lluitat tant, no va morir Miquel Grau, per aquesta merda.

No, no ens mereixem aquest neuròtic llepaciris, digne de no haver eixit mai de l'escola de cagons, com a president dels valencians.

No, no ens el mereixem.

Però sobretot no ens mereixem els aplaudiments dels seus correligionaris, només comparables a aquells aplaudiments, fa uns anys, al congrés espanyol quan l'Aznar ens va fotre de morros a la guerra d'Irak.

Vergonya, cavallers, vergonya.

Jo, al menys, tardaré en recuperar-me.