Dimecres, relats d'altri. La Sirena del Baix Cinca. Jesús Moncada

Avui, continuant amb aquestes Històries de la mà esquerra, un relat sobre la innocència dels lletraferits, dels escriptors.

Aquesta carta del Gregori, un ilusionat (i il·lús, i innocentot) forner de poble amb ínfules de dramaturg, al president de la Generalitat em deixa un somriure trist, un regust agredolç.

Quant a l'Heracli... tots en coneixem algun d'aquesta calanya.

LA SIRENA DEL BAIX CINCA

Senyor president de la Generalitat: sóc el Gregori, el forner de Cantalaigua del qual tantes vegades li ha parlat l'Heracli Planes -aquell xicot del poble que fa de xofer, que va sovint a Barcelona a dur carbó de les mines d'aquí i és carn i ungla amb vostè.

Em sap greu que el primer cop que li escric sigui per donar-li males notícies, però, què hi farem? Es veu que no tenim la lluna al recte del fumeral, que estem de pega.

El cas és que despús-ahir a la nit, mentre assajàvem l'últim acte de La sirena del Baix Cinca, l'obra de teatre que -com vostè ja sap- ha escrit un servidor, la Marieta, la meva dona, que hi fa el paper de la protagonista, és a dir, de la sirena, va tenir un accident d'allò més llastimós.

No sé si l'Heracli li havia comentat que els assaigs els fèiem al forn. El lloc és gran i utilitzàvem com a escenari el taulell d'apanar, una baluerna de noguera de l'any de la picor, que vaig fer reforçar pel fuster -el mateix que ens prepara la decoració per quan estrenem l'obra al teatre del poble- i ens anava d'allò més bé.

Val a dir que el dia de la desgràcia havia estat atabalador. S'acosta Pasqua Florida, les dones van venir, com cada any, a coure coques, magdalenes, pastissets i carambous, i no vulgui saber el terrabastall que s'organitza en dies així. De no passar-ho! Quin guirigall! El forn s'omple ja de bon matí. Totes les parroquianes criden alhora; totes, si les escoltes, han arribat la primera i, si no et quadressis, et farien ballar de coroneta o perdre l'oremus. Unes riuen, les altres critiquen, dues se les tenen perquè han marcat les coques amb el mateix senyal, però cap no calla: que si aquest olier és meu; que si m'han pres la farina; dóna'm aquest drap; ara, fes-me un capçal; aida’m a carregar-me la llauna dels pastissets; on són les meves coques... A mi, l'aldarull ja m'agrada. No li diré una cosa per una altra, perquè -entre hòmens, senyor president- de tant en tant, com aquell que ve de l'horta, claves un pessic a unes bones anques i això aida molt a passar la vida, però hi ha moments que el desori arriba a un punt que enfornaries la parròquia en lloc de les coques!

En fi, senyor president, que en acabar la jornada el forn estava fet una calamitat: closques d'ou per aquí, papers d'estrassa per allà, draps bruts pertot arreu... La Marieta i jo estàvem tan cansats que no vam tenir esma ni de torcar el taulell; i aquesta va ser la causa del desastre. A més, ja havien arribat els amics i parents que treballen a l'obra i tothom es delia per enganxar.

Vam començar de seguideta i tot anava d'allò més bé; cadascú se sabia el seu paper i les coses rutllaven de primera. Només li diré que el Salvador, el pregoner del poble, que fa de malvat, va interpretar la seva part amb tanta convicció que va esglaiar tothom, fins i tot a mi, l'autor de l'obra! Però, si el Salvador va estar formidable, què li contaré de la Marieta? Allò no es veu cada dia! Ningú no hauria dit que cinc minuts abans no podia amb la seva ànima! Quina gràcia de moviments, quina dolçor, quina entonació de veu! Ens queia la bava a tants com érem. Semblava talment una sirena de debò! Jo estava embadalit, pensant en l'efecte que faria el dia de l'estrena, amb el vestit que li està cosint la modista, el qual està, de cintura cap avall, guarnit de lluentons que pareixen escates de peix, quan vet aquí que la Marieta, en el moment més sublim del tercer acte, mentre deia

“Sóc una sirena de plata i cotó, sóc la sireneta més maca del món”

fent uns saltirons molt graciosos per l'escenari, va relliscar en un grumoll d'oli i rovell d'ou, va caure de la taula i es va fúmer una patacada espantosa. Sort vam tenir, senyor president, d'unes trosses de savina que hi havia a terra, que van esmorteir el cop; si no, s'hi queda. Ahir, el metge li va enguixar el braç esquerre i va passar el dia mig estabornida; avui, es troba millor, però té una cascadura al cos que no es pot ni menar, la pobreta. El doctor diu que n'hi ha, pel cap de baix, per a dos mesos.

Deixant de banda la malura que s'ha fet, que és el que més em dol, no em dirà vostè que això no és malastruga. Quan tot era a punt per estrenar l'obra cap a la meitat del mes que ve: el local del cinema, emparaulat, la decoració a mig fer a cal calafat, la roba gairebé enllestida! Tants treballs i sacrificis -perquè no tot han estat flors i violes, senyor president- i li passa això a la Marieta, precisament a ella! Si s'hagués trencat un braç mon cunyat Alexandre no hauria passat res, perquè el seu paper és molt curt (fa d'anguila, perquè tots els personatges que surten són peixos de riu, fora d'un barquer pèrfid -el Salvador- i d'un bernat pescaire); n'hi hauríem ficat un altre i llestos. I, si li he de ser franc, però que quedi entre nosaltres dos, l'obra hi hauria sortit guanyant; a més que mon cunyat és un sòmines, el paper d'anguila no li escau gens ni mica, ja que és baixet, boterut i sembla més aviat un gripau. A qui li anava a mida era a l'estanquer, que és tan llarg i sec que li diem La Sirga, però la paparra de la meva sogra no va callar, burxa que burxa, fins que no vaig donar el paper al fillet del seu cor! Sort que l'estanquer és un noi de bona pasta i es va avenir a fer de bernat pescaire. I no li explico els embolics que vaig tenir amb la decoració i els vestuaris! Quines intrigues, quines embrolles! Cadascú anava a la seva. Si li dic que el lampista, que fa de carpa primera, es va entossudir que volia eixir nu de pèl a pèl i pintat de color de plata! (Ara que hi penso, potser sí que la Marieta té raó quan diu que aquest noi és una mica rarot.) I quan ho havia superat tot, va i falla el més essencial! Perquè La sirena del Baix Cinca va ser escrita pensant en la Marieta, i la farà ella o no la farà ningú. I en això, les coses tal com són, la sogra em fa costat.

En resum, que estic ben amoïnat. Només m'ha faltat la visita de l'Heracli Planes per acabar d'atabalar-me. Ell ja m'havia dit que a Barcelona es parla molt de La sirena del Baix Cinca. Veus volanderes han escampat que l'obra -mal m'està el dir-ho- és una peça inspiradíssima, d'allò que no n'hi ha, i els de la capital estan una mica repelosos perquè es temen que només la farem aquí, al poble, i que ells es quedaran amb un pam de nas. A l'Heracli, el tenen fregidet; és tan conegut que l'aturen pertot arreu -a la plaça de Catalunya, a les Rambles, al port- per demanar-li'n notícies.

Ell, que és més viu que la tinya, els dóna allargues, però diu que si la cosa segueix així no tornarà més a Barcelona. Ara, el que l'Heracli no m'havia explicat mai, fins avui, és que vostè, senyor president, tenia la intenció de venir a l'estrena, perquè no es vol perdre l'obra per res del món! M'he quedat de pedra picada, amb la pala a la mà, i si no arriba a ser allí l'Heracli, se m'hauria socarrat una fornada sencera de llonguets!

-Només em faltava aquesta! -anava dient jo, desesperat, mentre ell desenfornava-. Quedar malament amb el president! Ara sí que em voldria morir!

-Home, Gregori, asserena't -m'ha dit l'Heracli en enllestir la feina-. No t'ho prenguis tan a la valenta! Quina culpa tens tu que les coses s'hagin complicat, eh? Escolta: el que has de fer és escriure al president explicant-li el que ha passat. Però, fes-ho sense perdre via. L'home està esperant amb candeletes el moment de venir i no estaria bé que estigui il·lusionat fins a darrera hora i després, no s’hi fés, s’emprenyaria moltíssim! Ahir mateix, sense anar més lluny, mentre féiem el vermut a la Rambla, no parlava d’altra cosa.

Per això, senyor President , li faig aquestes ratlles.

De tota manera, no pateixi; vostè veurà l'obra, paraula de Gregori! Tan aviat com la Marieta es posi bé -i des que li he dit això, pareix que s'hagi revifat- començarem de nou els assaigs i quan tot estigui llest, vostè serà el primer de saber-ho. Només faltaria! Quant a anar a fer l'obra a Barcelona, ara per ara no m'hi puc comprometre; ja en parlarem més endavant. I res més, senyor president. Vostè deu tenir molta feina i no vull entretenir-lo. Au, a conservar-se i records a la família. Una bona encaixada de

Gregori, el forner

P.D. Aprofitaré que l'Heracli ha de fer viatge a Barcelona demà i té intenció d'anar a prendre cafè amb vostè a la Generalitat, per donar-li aquesta carta i una capsa amb mitja dotzena de carambous, que són les mones que fem aquí per Pasqua Florida. Dispensi que em prengui aquesta confiança; és que l'Heracli m'ha dit que vostè és una mica llaminerot. Mengi-se'ls sense cap mania, són dels que fem per als de casa. Ah!, la sogra em diu que el dia que vostè i la família vinguin a veure l'obra es quedaran a dinar amb nosaltres; així que ja ho sap, no es comprometi amb ningú.

* * * * * * * * * *

LA SIRENA DEL BAJO CINCA

Señor presidente de la Generalitat: soy el Gregori, el panadero de Cantalaigua de quien tantas veces le ha hablado el Heracli Planes –ese muchacho del pueblo que hace de chófer, que va a menudo a Barcelona a llevar carbón de las minas de aquí y es íntimo amigo suyo.

Siento mucho que la primera vez que le escribo sea para darle malas noticias, pero, ¿qué le haremos? Se ve que no tenemos la luna recta sobre la chimenea, que estamos de pega.

El caso es que, anteanoche, mientras ensayábamos el último acto de La Sirena del Baix Cinca, la obra de teatro que, -como usted ya sabe- ha escrito un servidor, la Marieta, mi esposa, que hace el papel de la protagonista, es decir, de la sirena, tuvo un accidente de lo más desafortunado.

No sé si el Heracli le ha comentado algo sobre los ensayos que hacemos en la panadería. El sitio es espacioso y utilizábamos como escenario la tabla de amasar, un artefacto del año catapum, que hice que el carpintero reforzara –el mismo que nos prepara el decorado para cuando estrenemos la obra de teatro en el pueblo- y nos iba la mar de bien. Hay que decir que el día del accidente había sido agotador. Se acerca Pascua Florida, las mujeres vinieron, como cada año, a cocer cocas, magdalenas, pastelitos y carambous, y no quiera sabe la que se organiza en días así. ¡para no contarlo!. ¡Qué guirigall! El horno se llena desde primera hora de la mañana. Todas las parroquianas gritan a la vez; todas, si las oyes, han llegado la primera y, si no te pusieses firmes, te harían bailar cabeza abajo y perder el oremus. Unas ríen, otras critican, dos se pelean porque han marcado las cocas con la misma señal, pero no hay ni una que calle: que si esta aceitera es mía; que si me han robado la harina, dame este trapo; ahora hazme un cabezal; ayudame a cargarme la bandeja de pastelitos; donde están mis cocas... A mí el jaleo ya me gusta, ya. No le diré una cosa por otra, porque, -entre hombres, señor presidente- de cuando en cuando, como el que viene del campo, consigues pellizcar unas buenas nalgas y eso ayuda bastante a pasar la vida, pero hay momentos en que el follón llega a tal punto que meterías al horno a la parroquia en vez de las cocas.

En fin, señor presidente, que al acabar la jornada el horno estaba hecho una calamidad: cáscaras de huevo por aquí, papel de estraza por allá, trapos sucios por todas partes... La Marieta y yo estábamos tan cansados que no tuvimos fuerza de ni pasarle el trapo al mostrador; y esta fue la causa del desastre. Además ya habían llegado los amigos y familiares que salen en la obra y todo el mundo estaba impaciente por ensayar.

Comenzamos enseguida y todo iba de lo más bien; cada uno se sabía su papel y las cosas rodaban de primera. Sólo le diré que el Salvador, el pregonero del pueblo, que hace de malo, interpretó su parte con tanta convicción que asustó a todo el mundo, incluso a mí, el autor de la obra! Pero, si el Salvador estuvo formidable, ¿qué decir de la Marieta? Aquello no se ve cada día. Nadie habría dicho que cinco minutos antes no podía con su alma. Qué gracia de movimientos, qué dulzura, que tono de voz! Nos caía la baba a todos los que estábamos. Parecía una sirena de verdad. Yo estaba embobado, pensando en el efecto que haría el día del estreno, con el vestido que le está cosiendo la modista, de cintura hacia abajo adornado con cosas brillantes que parecen escamas de pez, cuando, hete aquí que la Marieta, en el momento más sublime del tercer acto, mientras declamaba:

“Soy una sirena de plata y algodón, soy la sirenita más bonita del mundo”

dando unos saltitos muy graciosos por el escenario, resbaló en un grumo de aceite y yema de huevo, cayó sobre la mesa, y se dió un batacazo espantoso. Suerte tuvimos, señor presidente, de unos haces de sabina que estaban en el suelo, y amortiguaron el golpe; si no, se nos queda. Ayer, el médico le enyesó el brazo izquierdo y pasó el día medio mareada; hoy ya se encuentra mejor, pero tiene tal cantidad de dolor en el cuerpo que no se puede ni mover, la pobrecita. El doctor dice que hay, echando por lo bajo, para dos meses.

Dejando a un lado el daño que se ha hecho, que es lo que más siento, no me dirá usted que no es mala suerte. Cuando todo estaba a punto para estrenar la obra hacia mediados del mes que viene: el local del cine, apalabrado, la decoración a medio hacer en el obrador del calafate, la ropa casi lista. Tantos trabajos y sacrificios –porque no todo han sido flores y violas, señor presidente- y le pasa eso a la Marieta, precisamente a ella! Si se hubiera roto un brazo mi cuñado Alexandre no habría pasado nada, porque su papel es muy corto (hace de anguila, porque todos los personajes que salen son peces de río, menos un barquero pérfido –el Salvador- y de una garza pescadora); habríamos puesto a otro y listos. Y, si le tengo que ser franco, pero por favor que quede entre nosotros dos, la obra hubiera salido ganando; además que mi cuñado es un pasmado, el papel de anguila no le encaja absolutamente nada, ya que es bajito, rechoncho y parece más bien un sapo. A quien le iba como anillo al dedo era al estanquero, que es tan largo y seco que le llamamos La Sirga, pero la caparra de mi suegra no calló, pincha que pincha, hasta que no le dí el papel al hijito de su corazón. Suerte que el estanquero es un muchacho de buena pasata y se avino a hacer de garza pescadora. Y ni le explico los líos que tuve con la decoración y los vestuarios. Qué intrigas, qué embrollos. Cada cual iba a la suya. Si le digo que el lampista, que hace de carpa primera se entestó en salir desnudo, en porra viva y pintado de color de plata! (Ahora que lo pienso, quizá sí que la Marieta tiene razón cuando dice que el tío es un poco rarito.) Y cuando ya lo había superado todo, va y falla lo más esencial. Porque La Sirena del Baix Cinca fue escrita pensando en la Marieta, y o la hace ella o no la hará nadie. Y en eso, las cosas como son, la suegra está a mi lado.

En resumen, que estoy muy mohíno. Sólo me faltaba la visita del Heracli Planes para acabar de preocuparme. Él ya me había contado que, en Barcelona, se habla mucho de La Sirena del Baix Cinca. Rumores varios han pregonado que la obra –mal me está el decirlo- es una pieza inspiradísima, de lo que no se ve, y los de la capital están un poco recelosos porque piensan que sólo la representaremos aquí, en el pueblo, y ellos se quedarán con un palmo de narices. Al Heracli lo llevan frito; es tan popular que lo paran por todas partes –en la plaza de Catalunya, en las Ramblas, en el puerto- para que les informe. Él que es más listo que la tiña, les da largas, pero dice que la cosa sigue así no volverá jamás a Barcelona. Pero, lo que el Heracli no me había explicado nunca, hasta hoy, es que usted, señor presidente, tenía la intención de asistir al estreno, porque no quiere perderse la obra por nada del mundo. Me he quedado de piedra picada, con la pala en la mano, y si no llega a estar allí el Heracli, se me habría quemado una hornada entera de baguettes.

-Sólo me faltaba esto –iba yo diciendo, desesperado, mientras él deshornaba- quedar mal con el presidente. Ahora sí que me quisiera morir.

-Hombre, Gregori, cálmate –me ha dicho el Heracli al acabar la faena-. No te lo tomes tan a la brava. ¿Qué culpa tienes tú de que las cosas se hayan complicado, eh? Escucha, lo que tienes que hacer es escribirle al presidente explicándole lo que ha ocurrido. Pero hazlo sin tardanza. El hombre está esperando como sobre ascuas el momento de venir y no estaría nada bien que estuviera ilusionado hasta el último momento y luego, no se representara, se molestaría muchísimo. Ayer mismo, sin ir más lejos, mientras tomábamos el vermút en la Rambla, no hablaba de otra cosa.

Y este es el motivo, señor Presidente, de estas líneas.

De todas formas, no padezca; usted verá la obra, palabra de Gregori. Tan pronto como la Marieta se recupere –y desde que se lo he contado parece que haya revivido- comenzaremos de nuevo los ensyos y en cuanto esté todo listo, usted será el primero en saberlo. No faltaría más. En cuanto a ir a Barcelona a representar la obra, hoy por hoy no puedo comprometerme; ya hablaremos más adelante. Y nada más, senyor presidente. Que usted debe tener mucho trabajo y no quiero entretenerle. Hale a cuidarse y recuerdos a la familia. Un fuerte abrazo de

Gregori, el panadero

P.D. Aprovecharé que el Heracli ha de viajar a Barcelona mañana y tiene intención de ir a tomar café con usted a la Generalitat, para entregarle esta carta y una caja con media docena de carambous, que son las monas que hacemos aquí por Pascua Florida. Disculpe que me tome estas confianzas; es que el Heracli me ha dicho que usted es algo golosillo. Cómaselas sin ningún reparo, son de los que hacemos para los de casa. Ah, la suegra me dice que el día que usted y la familia vengan a ver la obra se quedarán a almorzar con nosotros; así que ya lo sabe, no se comprometa con nadie.