Un trasllat accidentat o no sempre és bo estalviar

-Redéu, que car! –Voro, que torna de parlar amb Alonso, el taüter, posa el peu a terra, i assegut al sellí de la bicicleta, es trau la boina i es grata la calba ben suada. El sol pega de valent, i el camí de la Muntanya, en arribar al revolt de la Font, comença una tímida pujada.

-Cago’n déna... i ara, com li ho dic jo, a la Carme? Si és que no pot ser, qui em manava fer-li cas a les dones? Ja ho veus quina necessitat n’hi havia... I ja li ho deia jo, ja. Que ja estan bé allí, dona, que qui està bé que no es moga, que ja en tenim prou, de maldecaps, que ens eixirà per un ull de la cara, que no ens ho podem permetre... i ella, vinga que vinga amb els sermons: “Savoret, que són els pares, que ja ho ha fet tot lo món, que com anàvem a deixar-los allí, tan solets, que què dirien els veins si no ho féiem, que com podría eixir ja mai a la porta del carrer” i les amenaces: “Savoret, o ho fas, o ja veurem què passa”, i les llàgrimes, sobre tot les llàgrimes, i és que u no és de pedra, i les dones són tan cabudes...

Tot havia començat amb la recent independència de Benicull, segregació li deien a Polinyà, on continuaven anomenant-los –seran fills d’una puta! -la Muntanyeta.

Bé, tot havia realment començat uns segles abans, al XVIII, quan unes quantes famílies de Benigànim i Quatretonda havien arribat al terme de Polinyà i s’hi havien establert a l’única elevació (petita, però elevació) del poble, encara no municipi, que conste, pertanyent a la Vila i Honor de Corbera, que un segle més tard es disgregaria en uns quants municipis, i és que els valencians som minifundistes, inclús en això: la capçalera, Corbera i els municipis segregats, Favara, Llaurí, Riola, Fortaleny i Polinyà, cosa que va deixar ben insatisfets els habitants de la muntanyeta de Polinyà, o com ells diuen de sempre, Benicull.

Però ara no. Ara ja no. Ara, per fi, ja eren amos i senyors del seu destí. Ho havien aconseguit. El seu alcalde ja no seria mai més un segon alcalde de cap altre poble. Ja no estaria mai més sotmès a les ordres d’un alcalde comunista, on s’ha vist? l’únic poble, el Polinyà dels collons, amb alcalde comunista de tota la contornada.

Encén un cigarret, un altre més i en van..., mentre pensa com li ho dirà a la dona.

-Mig quilo m’ha demanat el poca vergonya. Clar, com que tots tenim que passar per ell... diu que la caixa no aguantarà, que aquella paret on estan soterrats té massa humitat, que n’hi ha que posar una caixa nova, i la faena, i el trasllat... i... d’on collons em trac jo ara mig quilo? la boda de la xiqueta, l’any passat, em va deixar més pelat que les rates, i al preu que van les taronges... I total, que no estan bé on estan? De qui seria la refotuda idea de fer un cementeri nou a Benicull? “Separació total”, deien, “ens hem independitzat, i ens enduguem els morts”. I tot lo món a pegar cabotades, com borregos, “Sí, sí, fem un nou cementeri a Benicull” No, si a mi ja em sembla bé que tinguem el nostre cementeri, però, seria poc precís moure els que ja estaven soterrats...!

Una altra calada, llarga, profunda, que li fa arribar l'escalforeta als pulmons, provocant-li un accès de tos seca i un gargall que llança, hàbil, al sequiol.

-I si digueres que està lluny del poble... però si és un passeget de no res. Mig quilo, serà lladre...!

En aquell moment veu el cel obert. Nel·lo, l’enterrador, s’acosta, xino xano, duent la bicicleta de la mà, amb la seua coixera de poliomelític, corregida amb un sabatot de més d’un pam d’altura . I, en veure’l li ha vingut al cap la idea feliç, la idea que el salvarà per pocs diners, la gran idea. Tot lo món sap que l’home necessita diners, que des que va haver de deixar el banc (diuen les males llengües que..., però millor no remenar la merda) el jornal que guanya com a enterrador, no li arriba ni a mitjan mes, i com que mai no ha tingut fama de escrupulós a l’hora de fer negocis...

-Bon dia, cavaller, com va la vida?

-Fotut i arrimat a marge.

Riuen tots dos amb la frase feta

-Fa un cigarret? –i Voro trau el paquet, i n’encèn dos- Escolta, tu podries...? –llarga xamada- Estava pensant... –nova xamada- quant mos costaria traslladar un taüt de l’ermita al nou cementeri?

Nel·lo observa en silenci a Savoret. El cap li va a cent per hora. “Per què no?” pensa. I rápidamente fa els càlculs. Bé sap els preus que està cobrant Alonso, de manera que juga en camp propi i sap fins on pot arribar. Al cap i a la fi, el poble és molt menut i tots es coneixen.

-Home, ja saps quants permisos i mandangues es necessiten per aquestes coses, d’això jo me’n puc encarregar sense problemes, ja em coneixes, Voro, i el trasllat, si no t’importa que siga a poqueta nit, el puc fer jo mateix, en tancar el cementeri. T’encarregaràs tu que el del teu poble estiga obert, o també ho faig jo?

-No cal, Nel·lo, ja ho faig jo, l’alcalde és família de la dona, així que no n’hi ha problema.

-Bé, quedem per demà, de set a set i mitja? Tu porta cent cinquanta mil peles, i tot arreglat.

-Collons, no ho podríem ajustar una miqueta? Em sembla que te n’has passat.

-No digues això, Voro, redéu, que els papers costen un ou, I conste que ho faig per amistat de la meua dona amb la teua Carme, que si no... Preu d’amic, pots creure-t’ho, només allò que valen els papers. Si jo no guanye res de res, el trasllat et jure que és debades.

Un apretó de mans, i cadascú segueix el seu camí. “Demà callarà per fi la dona, hòstia puta, quina sort d’haver-me trobat amb el Nel·lo”

I arriba l’endemà, per fi. La nit l’ha passada ben desficiós i donant voltes dins el llit. S’ha alçat encara de nit, i se n’ha anat al campet a birbar els tarongers, “total quatre verdolagues, tres corretjoles i dos xunces”, ell no és com altres que deixen perdre els camps, plens de brossa, bruts, “cada vegada en quedem menys” pensa, però no té el cabet a la faena, no para de mirar-se el rellotge, “no s’haurà trencat, que no avança?”, tot esperant l’hora d’acudir al cementeri de Polinyà. A migdia torna a casa, però el dinar no acaba de fer-li profit, “haurà aconseguit Nel·lo els papers?”. Dorm una precària migdiada, i arribades les sis, comença a mudar-se per acudir a la cita. “Només faltaria, ara, que férem tard”, pensa, mentre es renta la cara i es pentina.

I a les set en punt, Savoret es troba, com un clau, a la porta del cementeri, davant la capella de Sant Sebastià. Entra, s’acosta on el nínxol dels sogres, i allí està Nel·lo qui ha retirat ja la làpida, i està traient el taüt cap a la taula de la grua.

Entre els dos carreguen el taüt a la bicicleta de Nel·lo i el lliguen amb cordes al portamaletes.

–Recollons, Nel·lo, no m’havies dit que anaves a dur-lo en bicicleta –es queixa Voro.

-Pel preu que t’he fet, no voldries un tràiler –li respon l’enterrador, i a Voro no li queda més remei que callar la boca.

Però l’equilibri precari de la caixa es trenca arribant al revolt de l’Alberell, prop de l’anouer, quan un cotxe els ix de cara, a massa velocitat.

I ací acaba la història tal com me la contaren els amics. La caixa es trencà en deu o dotze trossos (quanta raó tenia Alonso) i els ossos quedaren tots escampats pel camí. Sort d’un home que estava segant brossa pels conills, i els hi deixà un sac, on posaren tot allò que pugueren arreplegar de terra.

No sé si Nel·lo acabà cobrant tot el que demanava, encara que supose que sí, bo és ell. I tampoc ningú no em va saber -o va voler- contar com acabaren Voro i la dona, Carme, quan el veié entrar per la porta, amb el sac a l’esquena, però estic convençut que ho va pagar molt car, per garrepa. Qualsevol represàlia patida, se l’havia guanyada ben a pols.

Una darrera observació, he canviat els noms dels protagonistes, i he novel·lat una mica la història, però els fets són ben reals. Ho podeu creure.