Avui llegesc a Vilaweb, una anècdota recent, acabada de sortir del forn, de la magnífica poetessa i millor persona, Montserrat Abelló.
I he recordat els primers anys setanta, a la Universitat de València, quan a les assemblees vaig tenir que fer valer els meus drets de catalanoparlant, acceptant que les meues paraules fossin convenientment traduïdes pel meu amic Guillem, però exigint alhora que els parlaments d'altri en espanyol, fossin també traduïts al meu idioma que, casualment, era l'idioma majoritari dels estudiants que hi participàvem.
Filibusterisme? Pense honradament que no, senzillament dignitat.
Com la de Montserrat Abelló que ara passe a transcriure en paraules de Vicent Partal
Vilaweb
dimecres, 29 d'octubre de 2008
Gràcies senyora Abelló
Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.
Em lleve el barret, senyora.
I he recordat els primers anys setanta, a la Universitat de València, quan a les assemblees vaig tenir que fer valer els meus drets de catalanoparlant, acceptant que les meues paraules fossin convenientment traduïdes pel meu amic Guillem, però exigint alhora que els parlaments d'altri en espanyol, fossin també traduïts al meu idioma que, casualment, era l'idioma majoritari dels estudiants que hi participàvem.
Filibusterisme? Pense honradament que no, senzillament dignitat.
Com la de Montserrat Abelló que ara passe a transcriure en paraules de Vicent Partal
Vilaweb
dimecres, 29 d'octubre de 2008
Gràcies senyora Abelló
Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.
Em lleve el barret, senyora.
1 comentari:
Si vivira en en una comunidad histórica como Cataluña..no sé que haría...siempre expresé mi opinión (desde la distancia),..de que las tres lenguas cooficiales de España hay que potenciarlas...
Pero , ateniendome al modelo de Estado que tenemos , la Lengua oficial es el Castellano , y así lo acepto..España no es un Estado Federal..cuando lo sea...correspondería hablar de la exclusividad territorial de otras lenguas..es mi opinión ,..la que hasta ahora siempre mantuve..
besos
Publica un comentari a l'entrada