He llegit aquest article a Vilaweb i m'ha semblat que calia compartir-lo amb els amics.
Com de costum, el deixe en l'original, i traduït a l'espanyol
dimarts, 21 d'octubre de 2008
On paren els Chicago Boys?
David Fernàndez
Desfeta com un terrós de sucre, ofegada en caparra pròpia, víctima de la seva mateixa cobdícia, tota la teoria dels 'hooligans' dels 'Milton Friedman's boys' ha caigut com un castell de cartes. Un sol cop precís i tota un allau de runes i engrunes a totes les borses mundials. Trenta anys de Reagan i Thatcher, a la paperera directament. Sense cap possibilitat de reciclatge. En dos mesos, a penes. On paren, ara, els Chicago Boys, que no els sento? On són que han emmudit? Amagats, esfondrats i soterrats pel fracàs del seu castell d'encenalls. Suplicant a l'estat que els salvi i els mantingui el 'way of life' de sous estratosfèrics i blindats. És així. De la prepotència al pànic; de la victòria de la fi de la història a la derrota més aclaparadora. Àtila estavellat i escampada general.
Fet i fet, fa força gràcia (i massa pena) que fa uns mesos, posem per cas, Hugo Chávez fos titllat de 'criptosoviètic' per haver suggerit de nacionalitzar la banca. I que de sobte, ara, i per motius ben diferents, els dos estats més liberals, més aferrissadament ultraneoliberals, corrin a nacionalitzar-la. Els Estats Units i el Regne Unit proclamant l'intervencionisme públic. N'hi ha per a llogar-hi cadires. Com la vella dita: seu a la porta i veuràs passar el cadàver del teu enemic.
Passin i vegin. Com el desori sublim del cap de la CEOE: 'Cal suspendre l'economia de mercat un quant temps'. D'això, en dic parlar sense embuts. D'això, a pòquer, en diuen bluf, jugar amb les cartes marcades i demanar al 'croupier' que torni a repartir que vas perdent, que no s'hi val i que et serveixi, si us plau, una escala de colors a la carta. L'aigua clara: ens trobem en una economia de gàngsters. Ara ja ho saben fins i tot ells: la mà negra i sinistra d'Adam Smith és un tafurer repartint cartes falses. Mirin, si no: es col·lapsen les hipoteques i el mercat de lloguer es dispara. Més especulació. Tafurers, tafurers. De debò. Quines penques.
I entremig, per adobar-ho, l'escàndol de la pornografia del luxe econòmic. Pornografia de la dura. Impúdica. Veure l'asseguradora AIG gastant-se 440.000 euros en una vetlladeta per celebrar el rescat de Bush o els de Dèxia pixant colònia a Mònegue, celebrant el malbaratament acumulat amb festassa grossa per les esferes, revela la magnitud de la tragèdia, les coses com són i el perquè de tot plegat. Això ja comença a recordar el final de l'imperi romà. Festes d'alta volada i facturetes milionàries per a celebrar el rescabalament públic del desgavell privat. Exactament igual que la caiguda de l'imperi: darrera barrila monumental mentre els 'bàrbars' (els qui no arriben amb la nòmina a tapar el forat de la càries o els mil milions que sobreviuen amb menys d'un dòlar diari) esperem a la porta d'un paradís que ja és infern.
És clar que tot és dialèctic. Perquè quan es col·lapsin els hipotecats i hipotecades, també sortiran les arques públiques al rescat? Veurem declaracions públiques a corre-cuita dient: 'tranquils, l'estat els garanteix el dret de l'habitatge. No pateixin'? No m'esperaré pas a esbrinar-ho. Perquè la resposta és enregistrada en l'ADN d'una economia tafurera. Mirin, si no. ZP va dir, de primer, 30.000 milions. I després diuen que no hi ha calers per a l'estatut! Ara 100.000. Però només 30.000 són els diners que calen per a eradicar la fam del món segons la FAO.
A cada cimera mundial contra la fam, Brown, Bush, Sarkozy i el seguici de lladregots bramen que no hi ha calers i que no tenen un duro. Però quan la banca xiula, asfixiada per l'estafa exuberant de les seves hipoteques 'sub-prime', treuen el talonari en cinc segons. Què dic en cinc, en un ràpid moviment imperceptible, mil·lèsima de segon precisament calculada, ja signen els xecs.
És hora de tancar els parquets. I de tancar-los. Mai no he cregut en la presó, però per una vegada ho diré: a picar pedra. Que són un perill públic i ja els toca. I els altres, que som tota la resta, a treballar de valent per una economia postcapitalista. Social, solidària i cooperativa i al servei de les necessitats humanes. Que també toca i fa temps que fem massa tard.
Com de costum, el deixe en l'original, i traduït a l'espanyol
dimarts, 21 d'octubre de 2008
On paren els Chicago Boys?
David Fernàndez
Desfeta com un terrós de sucre, ofegada en caparra pròpia, víctima de la seva mateixa cobdícia, tota la teoria dels 'hooligans' dels 'Milton Friedman's boys' ha caigut com un castell de cartes. Un sol cop precís i tota un allau de runes i engrunes a totes les borses mundials. Trenta anys de Reagan i Thatcher, a la paperera directament. Sense cap possibilitat de reciclatge. En dos mesos, a penes. On paren, ara, els Chicago Boys, que no els sento? On són que han emmudit? Amagats, esfondrats i soterrats pel fracàs del seu castell d'encenalls. Suplicant a l'estat que els salvi i els mantingui el 'way of life' de sous estratosfèrics i blindats. És així. De la prepotència al pànic; de la victòria de la fi de la història a la derrota més aclaparadora. Àtila estavellat i escampada general.
Fet i fet, fa força gràcia (i massa pena) que fa uns mesos, posem per cas, Hugo Chávez fos titllat de 'criptosoviètic' per haver suggerit de nacionalitzar la banca. I que de sobte, ara, i per motius ben diferents, els dos estats més liberals, més aferrissadament ultraneoliberals, corrin a nacionalitzar-la. Els Estats Units i el Regne Unit proclamant l'intervencionisme públic. N'hi ha per a llogar-hi cadires. Com la vella dita: seu a la porta i veuràs passar el cadàver del teu enemic.
Passin i vegin. Com el desori sublim del cap de la CEOE: 'Cal suspendre l'economia de mercat un quant temps'. D'això, en dic parlar sense embuts. D'això, a pòquer, en diuen bluf, jugar amb les cartes marcades i demanar al 'croupier' que torni a repartir que vas perdent, que no s'hi val i que et serveixi, si us plau, una escala de colors a la carta. L'aigua clara: ens trobem en una economia de gàngsters. Ara ja ho saben fins i tot ells: la mà negra i sinistra d'Adam Smith és un tafurer repartint cartes falses. Mirin, si no: es col·lapsen les hipoteques i el mercat de lloguer es dispara. Més especulació. Tafurers, tafurers. De debò. Quines penques.
I entremig, per adobar-ho, l'escàndol de la pornografia del luxe econòmic. Pornografia de la dura. Impúdica. Veure l'asseguradora AIG gastant-se 440.000 euros en una vetlladeta per celebrar el rescat de Bush o els de Dèxia pixant colònia a Mònegue, celebrant el malbaratament acumulat amb festassa grossa per les esferes, revela la magnitud de la tragèdia, les coses com són i el perquè de tot plegat. Això ja comença a recordar el final de l'imperi romà. Festes d'alta volada i facturetes milionàries per a celebrar el rescabalament públic del desgavell privat. Exactament igual que la caiguda de l'imperi: darrera barrila monumental mentre els 'bàrbars' (els qui no arriben amb la nòmina a tapar el forat de la càries o els mil milions que sobreviuen amb menys d'un dòlar diari) esperem a la porta d'un paradís que ja és infern.
És clar que tot és dialèctic. Perquè quan es col·lapsin els hipotecats i hipotecades, també sortiran les arques públiques al rescat? Veurem declaracions públiques a corre-cuita dient: 'tranquils, l'estat els garanteix el dret de l'habitatge. No pateixin'? No m'esperaré pas a esbrinar-ho. Perquè la resposta és enregistrada en l'ADN d'una economia tafurera. Mirin, si no. ZP va dir, de primer, 30.000 milions. I després diuen que no hi ha calers per a l'estatut! Ara 100.000. Però només 30.000 són els diners que calen per a eradicar la fam del món segons la FAO.
A cada cimera mundial contra la fam, Brown, Bush, Sarkozy i el seguici de lladregots bramen que no hi ha calers i que no tenen un duro. Però quan la banca xiula, asfixiada per l'estafa exuberant de les seves hipoteques 'sub-prime', treuen el talonari en cinc segons. Què dic en cinc, en un ràpid moviment imperceptible, mil·lèsima de segon precisament calculada, ja signen els xecs.
És hora de tancar els parquets. I de tancar-los. Mai no he cregut en la presó, però per una vegada ho diré: a picar pedra. Que són un perill públic i ja els toca. I els altres, que som tota la resta, a treballar de valent per una economia postcapitalista. Social, solidària i cooperativa i al servei de les necessitats humanes. Que també toca i fa temps que fem massa tard.
.......................
¿Por dónde andan los Chicago Boys?
David Fernández
Deshecha como un terrón de azúcar, ahogada en propia caspa, víctima de su misma codicia, toda la teoría de los “hooligans” de los “Milton Friedman’s boys” se ha derrumbado como un castillo de naipes. Un único golpe preciso y todo un alud de ruínas y migajas en todas las bolsas mundiales. Treinta años de Reagan y Thatcher, directamente a la papelera. Sin ninguna posibilidad de reciclaje. En apenas dos meses. ¿Dónde andan, ahora, los Chicago Boys, que no los oigo? ¿Por dónde paran que han enmudecido? Escondidos, hundidos y enterrados por el fracaso de su castillo de fuegos artificiales. Suplicando al estado que los salve y les mantenga el “way of life” de sueldos estratosféricos y blindados. Es así. De la prepotencia al pánico; de la victoria del fin de la historia a la derrota más desmoralizadora. Atila estrellado y desbandada general.
Visto lo visto, resulta muy gracioso (y demasiado penoso) que hace pocos meses, pongamos por caso, Hugo Chávez fuera tildado de “criptosoviético” por haber sugerido nacionalizar la banca. Y que de repente, ahora, y por motivos muy distintos, los dos estados más liberales, más férreamente ultraneoliberales, corran a nacionalizarla. Los Estados Unidos y el Reino Unido proclamando el intervencionismo público. Hay para disfrutar con el espectáculo. Como el viejo refrán: siéntate a la puerta y verás pasar el cadáver de tu enemigo.
Pasen y vean. Como el desvarío del jefe de la CEOE: “Es preciso suspender la economía de mercado por un tiempo”. A esto le llamo yo hablar sin tapujos. A esto, en el póker, se le llama farol, jugar con las cartas marcadas y pedir al “croupier” que vuelva a repartir, que estás perdiendo, que no vale, y que te sirva, por favor, una escalera de colores a la carta. Seamos claros: nos encontramos en una economía de gángsters. Ahora ya lo saben, incluso ellos: la mano negra y siniestra de Adam Smith es un tahúr repartiendo cartas falsas. Miren, si no: se colapsan las hipotecas y el mercado de alquiler se dispara. Más especulación. Tahúres, tahúres. De verdad. Qué cara más dura.
Y en medio, para acabarlo de arreglar, el escándalo pornográfico del lujo económico. Pornografía de la dura. Impúdica. Ver a la aseguradora AIG gastándose 440.000 euros en una nochecita para celebrar el rescate de Bush a los de Dexia meando colonia en Mónaco, celebrando el déficit acumulado con una gran fiestorra por todo lo alto, revela la magnitud de la tragedia, las cosas como son, y el porqué de todo esto. Esto ya empieza a recordar los últimos días del imperio romano. Fiestas de alto vuelo y facturas millonarias para celebrar el rescate público del desbarajuste privado. Exactamente igual que la caída del imperio: última borrachera monumental mientras los “bárbaros” (los que no llegan con la nómina a tapar el agujero de la caries o los mil millones que sobreviven con menos de un dólar diario) esperamos a la puerta de un paraíso que ya es infierno.
Está claro que todo es dialéctico. Porque cuando se colapsen los hipotecados e hipotecadas, ¿saldrán también las arcas públicas a su rescate? ¿Escucharemos declaraciones públicas precipitadas diciendo: “tranquilos, el estado os garantiza el derecho a la vivienda. No os preocupéis? No me esperaré a averiguarlo. Porque la respuesta está registrada en el ADN de una economía tramposa. Miren, si no. ZP dijo, en un primer momento, 30.000 millones. ¡Y luego dirán que no hay dinero para el estatut! Ahora 100.000. Pero solamente 30.000 bastarían para erradicar el hambre en el mundo según la FAO.
En cada cumbre mundial contra el hambre, Brown, Bush, Sarkozy y su séquito de ladrones gritan que no hay dinero y que no tienen un duro. Pero cuando la banca silba, asfixiada por la estafa exuberante de sus hipotecas “sub-prime”, sacan el talonario en cinco segundos. Qué digo en cinco, en un rápido movimiento imperceptible, en una milésima de segundo calculada con toda precisión, ya están firmando los cheques.
Es hora de cerrar los parquets. Y de enchironarlos. Nunca he creído en la prisión, pero por una vez lo diré: a picar piedra. Que son un peligro público y ya les toca. Y los otros, que somos el resto, a trabajar como jabatos por una economía postcapitalista. Social, solidaria y cooperativa y al servicio de las necesidades humanas. Que también nos toca y ya hace tiempo que hacemos tarde, demasiado tarde.
David Fernández
Deshecha como un terrón de azúcar, ahogada en propia caspa, víctima de su misma codicia, toda la teoría de los “hooligans” de los “Milton Friedman’s boys” se ha derrumbado como un castillo de naipes. Un único golpe preciso y todo un alud de ruínas y migajas en todas las bolsas mundiales. Treinta años de Reagan y Thatcher, directamente a la papelera. Sin ninguna posibilidad de reciclaje. En apenas dos meses. ¿Dónde andan, ahora, los Chicago Boys, que no los oigo? ¿Por dónde paran que han enmudecido? Escondidos, hundidos y enterrados por el fracaso de su castillo de fuegos artificiales. Suplicando al estado que los salve y les mantenga el “way of life” de sueldos estratosféricos y blindados. Es así. De la prepotencia al pánico; de la victoria del fin de la historia a la derrota más desmoralizadora. Atila estrellado y desbandada general.
Visto lo visto, resulta muy gracioso (y demasiado penoso) que hace pocos meses, pongamos por caso, Hugo Chávez fuera tildado de “criptosoviético” por haber sugerido nacionalizar la banca. Y que de repente, ahora, y por motivos muy distintos, los dos estados más liberales, más férreamente ultraneoliberales, corran a nacionalizarla. Los Estados Unidos y el Reino Unido proclamando el intervencionismo público. Hay para disfrutar con el espectáculo. Como el viejo refrán: siéntate a la puerta y verás pasar el cadáver de tu enemigo.
Pasen y vean. Como el desvarío del jefe de la CEOE: “Es preciso suspender la economía de mercado por un tiempo”. A esto le llamo yo hablar sin tapujos. A esto, en el póker, se le llama farol, jugar con las cartas marcadas y pedir al “croupier” que vuelva a repartir, que estás perdiendo, que no vale, y que te sirva, por favor, una escalera de colores a la carta. Seamos claros: nos encontramos en una economía de gángsters. Ahora ya lo saben, incluso ellos: la mano negra y siniestra de Adam Smith es un tahúr repartiendo cartas falsas. Miren, si no: se colapsan las hipotecas y el mercado de alquiler se dispara. Más especulación. Tahúres, tahúres. De verdad. Qué cara más dura.
Y en medio, para acabarlo de arreglar, el escándalo pornográfico del lujo económico. Pornografía de la dura. Impúdica. Ver a la aseguradora AIG gastándose 440.000 euros en una nochecita para celebrar el rescate de Bush a los de Dexia meando colonia en Mónaco, celebrando el déficit acumulado con una gran fiestorra por todo lo alto, revela la magnitud de la tragedia, las cosas como son, y el porqué de todo esto. Esto ya empieza a recordar los últimos días del imperio romano. Fiestas de alto vuelo y facturas millonarias para celebrar el rescate público del desbarajuste privado. Exactamente igual que la caída del imperio: última borrachera monumental mientras los “bárbaros” (los que no llegan con la nómina a tapar el agujero de la caries o los mil millones que sobreviven con menos de un dólar diario) esperamos a la puerta de un paraíso que ya es infierno.
Está claro que todo es dialéctico. Porque cuando se colapsen los hipotecados e hipotecadas, ¿saldrán también las arcas públicas a su rescate? ¿Escucharemos declaraciones públicas precipitadas diciendo: “tranquilos, el estado os garantiza el derecho a la vivienda. No os preocupéis? No me esperaré a averiguarlo. Porque la respuesta está registrada en el ADN de una economía tramposa. Miren, si no. ZP dijo, en un primer momento, 30.000 millones. ¡Y luego dirán que no hay dinero para el estatut! Ahora 100.000. Pero solamente 30.000 bastarían para erradicar el hambre en el mundo según la FAO.
En cada cumbre mundial contra el hambre, Brown, Bush, Sarkozy y su séquito de ladrones gritan que no hay dinero y que no tienen un duro. Pero cuando la banca silba, asfixiada por la estafa exuberante de sus hipotecas “sub-prime”, sacan el talonario en cinco segundos. Qué digo en cinco, en un rápido movimiento imperceptible, en una milésima de segundo calculada con toda precisión, ya están firmando los cheques.
Es hora de cerrar los parquets. Y de enchironarlos. Nunca he creído en la prisión, pero por una vez lo diré: a picar piedra. Que son un peligro público y ya les toca. Y los otros, que somos el resto, a trabajar como jabatos por una economía postcapitalista. Social, solidaria y cooperativa y al servicio de las necesidades humanas. Que también nos toca y ya hace tiempo que hacemos tarde, demasiado tarde.
1 comentari:
Ahy!!!!! no lo verán nuestro ojos...
Publica un comentari a l'entrada