Dimecres, relats d'altri. Debat d'urgència (I). Jesús Moncada

Aquest nou relat de Jesús Moncada que avui iniciem: Debat d'urgència, em recorda, i molt, un dels contes més populars del gran escriptor italià Dino Buzzati: Pànic a l'Scala. Com afectarà la possibilitat d'una revolució anunciada a un grup de gent tancada al seu exclusiu club que no sap què és el que està passant al carrer?

Però, allò que en l'italià era la burgesia i l'aristocràcia, aquí Moncada ho transforma en... Bé llegiu-ho i ho sabreu.

DEBAT D'URGENCIA (I)

-Nois, tinc males notícies. Cal que us digui que la nostra situació no pot ser més crítica; hem arribat a les tres pedretes -digué la imatge de sant Llibori, situada a la banda esquerra de l'altar major, sota dos querubins pintats a l'oli, d'un rosa embafador, que sostenien amb gràcia discutible una garlanda de gessamins i dàlies.

Les paraules inquietants ressonaren per les naus de l'església buida, il·luminada pels ciris de flama groguenca i tremolosa que cremaven als altars. Aquell món tenebrós amb pudor de cera i de resclosit i perfum d'encens va ser sotragat per l'anunci esborronador del sant Llibori: sants i santes, angelets i beats, absorts habitualment en somnis de fusta i de guix, van sortir de l'èxtasi; exclamacions de sorpresa i d'alarma, preguntes angoixades saltaren de capella a capella, entre un enfarfec d'escultures, retaules ennegrits, motllures daurades, columnetes salomòniques, canelobres de llautó i gerros amb flors pansides. Fins i tot en el tríptic anònim del costat de la trona, la casta nuesa del pit d'una màrtir a punt de ser devorada pels lleons va agitar-se amb un batec incipient i suggestiu, cosa que va obligar el sant Hilari, una mica a repèl, a desviar la mirada cap a un relleu de marbre, on uns quants serafins, inofensius i sedants, tocaven arpes, flabiols i lires.

Només el sant Cassià, una talla de fusta embotida en un nínxol, va continuar impassible, amb la mirada perduda en qui sap quines visions beatífiques, enmig de l'esverament general.

-Cassià! -va cridar el sant Llibori.

L'altre va continuar embadalit.

-Cassià!!!

-Què passa? -preguntà a la fi amb una veuota desentonada.

-Que dic que la situació no pot ser més crítica!

-Que em volen oferir una missa?

-No, home! Que dic ...

-Deixa-ho córrer, Llibori; no te'n sortiràs -va intervenir la imatge de sant Pasqual, veient que l'altre perdia la paciència-. No s'assabenta de res. Es veu que la quera que tenia a l'orella dreta ara li ha passat a l'esquerra i li està rosegant la campaneta. D'aquí a quatre dies estarà més sord que una espardenya.

-Què has dit que hi té, a l'orella, Pasqual? -va preguntar la santa Casilda, una mica esverada.

-Una quera.

-I què és això?

-Un corc.

-Un corc? Ai, senyor! M'han dit que aquestes bestioles són d'allò més contagioses i jo no estic vacunada! Voleu dir que no ens ho encomanarà i provocarà una epidèmia? L'hauríem de posar en quarantena.

·-No siguis bleda, Casilda -replicà el sant Pasqual-. De queres, només en podem patir les imatges de fusta, i tu ets de guix.

-Ja hi som! Ja ha sortit allò de les classes socials! Em vols explicar quina culpa hi tinc jo si la parròquia que em va encarregar era pobra i a aquella gent amb prou feines els donava per guix? Eh? O és que per això sóc menys imatge que les altres?

-Dona, no ho agafis per la punta que crema –digué l'altre, conciliador-. Jo no et volia ofendre.

-Sí, sí... El que passa és que si una no treu les ungles, de camí et fan passar el trill per l'esquena. I ja en tinc el pap ple, de discriminacions i favoritismes! Saps per què no sóc a la catedral de Lleida, jo? Doncs, perquè quan vaig sol·licitar una plaça que hi havia vacant, les imatges romàniques protestaren. Es tenien a menys de ser al meu costat i no van parar fins que aconseguiren que em deneguessin la sol·licitud i, per reblar el clau, m'enviessin aquí, a un poble de descreguts. I encara parlen d'igualtat. Estem ben amanits!

-Au... ja n'hi ha prou, d'aquest color -va tallar el sant Llibori-. Deixeu-vos estar de discussions, que així no anirem enlloc. Si comencem amb baralles no acabarem mai. I ara, anem per feina. Us deia abans que la situació no pot ser més crítica...

-No sabeu la il·lusió que em fa que m'ofereixin una missa! -va interrompre el sord, a crits-. Fa tant temps que no em passava, això! La devoció havia anat molt de baixa en aquest poble. Sobretot des que van guanyar les eleccions aquests que en diuen del Front Popular!

-Sí, home, si. Et volen oferir una missa. I amb quatre capellans! -cridà el sant Llibori, una mica nerviós-. I ara, calla i no m'atabalis!

-Què dius?

-Que callis!

-No, les tres de la matinada em sembla massa aviat. No vindrà ni una ànima!

Quan el sant Llibori era a punt de sortir-se de polleguera, uns quants acords de l'harmònium es van despenjar del cor.

-Renoi! Només em faltava aquest. Escolta, Pere: et faria res deixar la música per més tard? Ho dic perquè ara parlem de coses molt serioses i no estem per concerts.

En sentir les veus del sant Llibori, l'espectre de Pere Santacreu, sagristà bufagateres i fantasma titular de la parròquia, va retirar les mans del teclat i es quedà immòbil, esperant el permís per continuar el concert quotidià, el qual començava sempre a tres quarts d'onze de la nit, fora dels dijous, dia en què feia la partida d'escacs amb l'enterramorts i es prenia festa.

-Ai!, si no fos que el Llibori assegura que els moments són tan i tan crítics, li diria al Pere que toqués El Danubi blau -sospirà una santa Quitèria situada prop de la porta i que es passava les hores mortes mirant-se a la pila de l'aigua beneita-. M'agrada tant, el vals!

-Aquesta Quitèria sempre ha estat una frívola -remugà la imatge de santa Polònia, d'estil gòtic tardà, a l'orella del bisbe Godofrè, una talla tràgica d'escola castellana, de mirada febril i membres descarnats que es dessagnava per les ferides del martiri-. Ja li daria jo, ja! Sí que tindria bon vals! Cilicis i dejunis! Perquè, creu-me, Godofrè, això del vals és un invent del dimoni! L'altre dia, aquest Pere va tocar-ne un i allò era una incitació a la concupiscència, la lubricitat i la disbauxa! Em va agafar un pessigolleig a l'espinada que, encara que et costi de creure, va estar a punt de fer-me riure, i ja se sap que el riure és un parany de Satanàs. Només et diré que per espolsar-me les temptacions vaig haver de flagel·lar-me una setmana seguida. Això ho hem d'atallar, Godofrè; si deixem passar el vals, després demanaran allò que en diuen un xarleston, o una rumba, que encara és pitjor, i al cap de quatre dies aquesta església semblarà un ball de patacada.

-La joventut està perduda, Polònia -sentencià la veu escardalenca del bisbe-. l això passa perquè hem estat massa tous; ens hem deixat anar i l'enemic se n'aprofita. Jo sempre ho he dit: massa llibertat!

-Ja ho pots dir, ja -replicà la gòtica-. El mal s'infiltra pertot arreu. Només ens va faltar la República! I si només fos la política, rai! Però, recordes que es va descobrir, fa dos o tres anys, que aquell angelet d'una església d'un poble de per avall, que tenia fama de trobar nuvi a totes les fadrines, era en realitat un Cupido romà?

-Calla, Polònia; no m'hi facis pensar! Quin escàndol! Tenir la competència dins de casa!

-Doncs, escolta: fa unes setmanes, el rector d'un poble de la ribera del Cinca va dur a restaurar la imatge de la patrona i, saps què van descobrir, els restauradors?

-No m'esveris, dona! Què?

-Que es tractava d'una estàtua de marbre de l'Afrodita! Saps qui vull dir, oi? Aquella poca-vergonya de Grècia...

-Què dius, ara?

-El que sents. l qui sap els segles que feia que la múrria era allí, disfressada de santa! Ara s'entén el que passava en aquell poble: les dones es pintaven, anaven sense mitges i escotades; la gent acudia al ball cada diumenge: totes les parelles feien Pasqua abans de Rams... Una orgia!

-Quina barra! Suposo que el capellà haurà fet trencar a cops de martell aquesta meuca. Sempre he dit que la depuració dels pagans no es va fer a consciència i ara en toquem les conseqüències. Quan recordo els temps de la Inquisició, m'agafa un enyorament de no passar-ho. Aleshores les coses anaven bé! Recordes, Polònia, aquells autos de fe, aquelles olors d'heretge a la brasa, d'infidel rostit, de jueu a la llauna? l ara, mires, i què veus? Afrodites, repúbliques, eleccions, disbauxes... Massa llibertat, massa llibertat! No tenim senderi! Anem de cap al desastre!

-Ja ho pots dir, Godofrè; tens més raó que un sant.

...continuarà...

* * * * * * * * * *

DEBATE DE URGENCIA (I)

-Muchachos, traigo malas noticias. Tengo que deciros que nuestra situación no puede ser más crítica; hemos llegado al límite –dijo la imagen de Sant Llibori, situada al lado izquierdo del altar mayor, bajo dos querubines pintandos al óleo, de un rosa que empalagaba, que sostenían con discutible gracia una guirlanda de jazmines y dalias.

Las inquietantes palabras resonaron por las naves de la iglesia vacía, iluminada por los cirios de llama amarillenta y temblorosa que ardían en los altares. Aquel tenebroso mundo que hacía peste a cera y a cerrado y a perfume de incienso fue sacudido por el anuncio espeluznante del santo Llibori: santos y santas, angelitos y beatos, absortos habitualmente en sueños de madera y de yeso, salieron del éxtasis; gritos de sorpresa y de alarma, preguntas angustiadas saltaron de capilla en capilla, entre un fárrago de esculturas, retablos ennegrecidos, molduras doradas, columnas salomónicas, candelabros de latón y jarrones con flores mustias. Incluso en el tríptico anónimo del lado del púlpito, la casta desnudez del pecho de una màrtir a punto de ser devorada por los leones se agitó con un latido incipiente y sugestivo, lo que obligó al santo Hilari, un poco a repelús, a desviar la mirada hacia un relieve de mármol, donde unos serafines, inofensivos y sedantes, tocaban arpas, caramillos y liras.

Únicamente el santo Cassià, una talla de madera embutida en un nicho, continuó impasible, con la mirada perdida en quién sabe qué beatíficas visiones, en medio del general espanto.

-¡Cassià! –gritó el santo Llibori.

El otro continuó absorto.

-¡Cassià!!!

-¿Què pasa? –preguntó por fin con un vozarrón desafinado.

-Que digo que la situación no puede ser más crítica.

-¿Que me quieren ofrecer una misa?

-No, hombre. Que digo...

-Déjalo correr, Llibori; no conseguirás nada –intervino la imagen de sant Pasqual, viendo que el otro perdía la paciencia-. No se entera de nada. Se ve que la termita que tenía en el oído derecho ahora le ha pasado al izquierdo y le está royendo la campanilla. De aquí a cuatro días estará más sordo que una alpargata.

-¿Qué has dicho que tiene, en la oreja, Pasqual? –preguntó la santa Casilda, un si es no es espantada.

-Una carcoma.

¿Una carcoma? Ay señor. Me han dicho que estos bichos son muy contagiosos y yo no estoy vacunada. ¿Seguro que no nos lo contagiará y provocará una epidemia? Lo tendríamos que poner en cuarentena.

-No seas tonta, Casilda –replicó el santo Pasqual-. De carcoma, sólo podemos padecer las imágenes de madera, y tú eres de yeso.

-Ya estamos. Ya ha salido lo de las clases sociales. ¿Me quieres explicara qué culpa tengo yo si la parroquia que me encargó era pobre y aquella gente, a duras penas tenían para yeso? ¿eh? ¿o es que por eso soy menos imagen que las otras?

-Mujer, no lo tomes por donde quema –dijo el otro, conciliador-. Yo no quería ofenderte.

-Sí, sí... Lo que pasa es que si una no enseña las uñas, en cuanto te descuidas te pasan la reja por encima. Y ya estoy hasta la coronilla, de discriminaciones y favoritismos. ¿Sabes por qué no estoy en la catedral de Lleida, yo? Pues porque, cuando solicité una plaza que había vacante, las imágenes románicas protestaron. Tenían a menos estar a mi lado y no pararon hasta conseguir que me denegaran la solicitud, y para remachar el clavo, me enviaran aquí, a un pueblo de descreídos. Y se atreven a hablar de igualdad. Estamos listos!

-Va... ya hay demasiado de esta historia –cortó el santo Llibori-. Dejaos de discusiones, que así no vamos a ninguna parte. Si empezamos a pelearnos no acabaremos nunca. Y ahora, vamos al grano. Antes os decía que la situación no puede ser más crítica...

-No os imagináis la ilusión que me hace que me ofrezcan una misa! Interrumpió el sordo, a gritos-. Hace tanto tiempo que no me ocurría esto. La devoción había ido muy de baja en el pueblo. Sobre todo desde que ganaron las elecciones los del Frente Popular.

-Sí, hombre, sí. Te quieren ofrecer una misa. Y con cuatro curas –gritó el santo Llibori, ya nervioso-. Y ahora calla, no me marees.

-¿Qué dices?

-¡Que te calles!

-No, las tres de la madrugada me parece demasiado pronto. No vendrá ni una alma.

Cuando el santo Llibori ya estaba a punto de salirse de sus casillas, unos cuantos acordes del harmonium se descolgaron del coro.

-Caracoles. Sólo nos faltaba este. Escucha, Pere: ¿te importaría dejar la música para más tarde? Lo digo porque ahora estamos hablando de cosas serias y no estamos para conciertos.

Al oir las voces del santo Llibori, el fantasma de Pere Santacreu, sacritán borrachín y fantasma titular de la parroquia, retiró las manos del teclado y se quedó inmóvil esperando el permiso para continuar el concierto cotidiano que iniciaba siempre a las once menos cuarto de la noche, salvo los jueves, día en que jugaba una partida de ajedrez con el enterrador y descansaba.

-Ay! Si no fuera porque el Llibori asegura que los tiempos son tan y tan críticos le diría al Pere que tocara El Danubio Azul –suspiró una santa Quitèria situada cerca de la puerta y que se pasaba las horas muertas contemplándose en la pila del agua bendita-. Me gusta tanto, el vals!

-Esta Quitèria siempre ha sido una frívola –murmuró la imagen de santa Polònia, de estilo gótico tardío, al oído del obispo Godofrè, una talla tràgica de escuela castellana, de mirada febril y miembros descarnados que se desangraba por las heridas del martirio-. Ya la escarmentaría yo, ya! Sí que tendría un buen vals! Cilicios y ayunos! Porque, créeme Godofrè, eso del vals es un invento del diablo. El otro día, este Pere tocó uno y aquello era una incitación a la concupiscencia, la lubricidad y la orgía. Me vino un cosquilleo en la columna que, aunque no te lo puedas creer, estuvo a punto de hacerme reir, y ya se sabe que la risa es una trampa de Satanàs. Sólo te diré que, para ahuyentar las tentaciones, tuve que flagelarme una semana entera. Esto lo hemos de atajar, Godofrè; si dejamos pasar el vals, pedirán lo que llaman un charlestón, o una rumba, que todavía es peor, y en cuatro días esta iglesia parecerá un baile de arrabal.

-La juventud está perdida. Polònia –sentenció la voz estridente del obispo-. Y eso nos pasa porque hemos sido demasiado blandos; nos hemos abandonado y el enemigo se aprovecha. Yo siempre lo he dicho: ¡demasiada libertad!

-Ya puedes decirlo, ya –replicó la gótica-. El mal se infiltra por todas partes. Sólo nos faltaba la República!. Y si no se tratara más que de política, bueno. Pero, ¿recuerdas que se descubrió, hace dos o tres años, que aquel angelito de una iglesia del pueblo de abajo, que tenía fama de conseguir novio a todas las solteras, era realmente un Cupido romano?

-Calla, Polònia; no me lo recuerdes. ¡Qué escándalo! Tener a la compentencia dentro de casa.

-Pues escucha otra cosa: hace una semanas, el rector de un pueblo de la ribera del Cinca llevó a restaurar la imagen de la patrona y, ¿sabes qué descubrieron los restauradores?

-No me asustes, mujer! ¿Qué?

-Que se trataba de una estatua de mármol de Afrodita. ¿Sabes la que digo, no? Aquella sinvergüenza de Grecia...

-¿Qué me dices?

-Lo que oyes. ¡Y quién sabe cuántos siglos llevaba la mosquita muerta allí, disfrazada de santa! Ahora entiendo lo que pasaba en aquel pueblo: las mujeres se pintaban, iban sin medias y escotadas; la gente acudía al baile cada domingo: Todas las parejas hacían Pasqua antes de Ramos (1)... Una orgía!

-¡Qué barra! Supongo que el cura habrá mandado destrozar a martillazos a esa puta. Siempre he dicho que la depuración de los paganos no se hizo a conciencia y ahora pagamos las consecuencias. Cuando recuerdo los tiempos de la inquisición, me viene una añoranza que no veas. Entonces sí que iban bien las cosas. ¿Recuerdas, Polònia, aquellos autos de fe, aquel olor de hereje a la brasa, de infiel asado, de judío a la plancha? Y ahora miras, ¿y qué ves? Afroditas, repúblicas, elecciones, orgías... Demasiada libertad, demasiada libertad! No tenemos sentido común. Vamos al desastre.

-Ya puedes decirlo, Godofrè; tienes más razón que un santo.

...continuará...

(1) Fer Pasqüa abans de Rams. Expresión muy gráfica que en español suele traducirse por "casarse de penalty"