E. López y F.J. Hernando: Un altre tràgala inevitable? Una anècdota.

Que en tota negociació cal que les parts enfrontades cedesquen alguna cosa, és ben sabut. Només seran estables aquells pactes on el balanç de guanys i pèrdues siga similar per ambdós bàndols. No descubrir totes les cartes és lícit, tenir asos amagats a la màniga és de tafurs.

I açò ho dic arran de les negociacions per solucionar els problemes de la composició del CGPJ i del TC. Sembla que el Pp intenta aprofitar una esquerda en els laboriosos pactes haguts, per premiar dues persones, Enrique López i Francisco José Hernando, diguem-ne que humanes, que amb les seues actuacions insòlites i tramposes, han abocat el passat CGPJ al seu màxim desprestigi, per la seua tendenciositat i males arts emprades. I el premi no serà altre que la seua entrada al TC, se suposa que per a seguir fent les mateixes jugades que al CGPJ.

Com diuen al meu poble: “no volies caldo? Pren-ne dos tasses”.

I açò m’ha recordat un cas que voldria contar-vos.

Al meu poble hi ha molta afició a la pilota, al raspall, exactament. I un diumenge, vingueren a jugar contra l’equipet del meu poble, un equip d’un poble de la ribera alta, o de la costera, no ho recorde. Un d’ells jugava molt bé i en acabar la partida, va retar individualment el nostre equip, pel diumenge següent, al seu poble. Clar que, com que ell era tot sol contra tres jugadors, posava les següents condicions:

Primera, l’equip del meu poble començava al resto, o siga, ell començava traient, sense sorteig.

Segona, no hi havia falta en el saque, o siga, no era obligat que, al traure, la pilota fes un primer bot en camp propi, un bot abans de la ratlla (mitjan carrer)

Tercera, El canvi de saque a resto, només es produirïa quan el resto (el meu poble) guanyés dos quinzes o un quinze i ratlla.

Malgrat aquestes tres condicions, que d’altra banda eren bastant usuals per compensar així l’handicap de l’u a tres, no hi havia color, almenys això pensaven al meu poble, que van apostar a ulls clucs pel nostre equip.

Quan, diumenge següent, vam arribar al poble de la partida, i aquesta començà, l’engany es féu evident. El carrer, estret i tort, acabava en un cul de sac, amb un racó molt menut a l’esquerra del resto, on anava a caure la pilota llençada pel jugador local, després de rebotar diverses vegades per les teulades. El saque, perfectament assajat i medit, era perfecte, Ni un sol error per la seua part. Ni una sola pilota encalada a la teulada. En cap moment els del meu poble tingueren la mínima ocasió de restar la pilota a dins del carrer després del primer bot, tal com diuen les regles del joc.

I així, quinze a quinze, joc a joc, acabà la partida sense que l’equip del meu poble arribés a tocar pilota.

Els del meu poble perderen totes les apostes fetes, i les pagaren religiosament, “la paraula és l’home”, i supose que escarmentaren, perquè aquell jugador ja mai no va tornar a jugar al meu poble, ni he sabut de cap altra partida contra ell.

Però el mal gust de boca que ens deixà la partida, encara es recorda quan en parlem.

I ara em pregunte, ens trobem encara a temps d’impedir aquesta Ppartida amb tramPpa, aquest tràgala, que ens han preparat els del Pp?, o ens tocarà una altra vegada pagar l'aposta i que els tramPposos se'n surtin amb la seua?

Espere que els nacionalistes (CiU, PNV) es comporten com cal i ens ajuden a evitar aquest desficaci.