Un any. Un brindis. Als amics

Avui, cinc de setembre de 2008, fa exactamente un any que vaig escriure el meu primer post, a la Comunidad del País.

Es titulava España, España, i senzillament intentava ser l’inici del diari que mai no havia estat capaç de portar en una forma mínimament duradora.

Però les coses no surten mai com les programes, i em vaig liar a comentar en blocs que em semblaven interessants, mentre que alguns blocaires començaren a comentar en el meu.

I allò que no m’esperava, part d’aquells que em comentaven, no parlaven el meu idioma, ni compartien les meues obsessions, ni assumien les meues fílies i fòbies politiques. I tanmateix...

I tanmateix un cert corrent de simpatia, una connexió s’anava establint, que m’obligava amb ells, que em portava a oferir-los allò que m’agradava personalment, que particularment m’interessava, però que, donades les tristes circumstàncies d’aquest país a mig fer que anomenem Espanya, i que, realment, caldria anomenar Espanyes, quedava fora del seu abast: La poesia de Vicent Andrés Estellés, certs poemes de Pere Quart, un disc descatalogat de Núria Espert, uns diàlegs amb Bertrand Russell...

Al mateix temps, vaig deixar als meus enllaços alguns traductors que em semblaven fiables, perque aquells que no entenien l’idioma en què escric, i al que no puc, ni vull, renunciar, poguessin, si així ho decidien, continuar llegint-me sense les traves inherents a la lectura en una llengua, no per certament similar, sempre comprensible.

Més tard vaig migrar a una plataforma técnicament (no personalment) més amigable, això sí, informant els amics de la nova adreça. Ja en aquesta nova adreça, vaig obrir dos blocs més, un on registrar alguns comentaris sobre les meues lectures, i un altre on desar, i compartir, les fotos que vaig fent.

I en aquestes estic i estem. En un any han passat moltes coses. Un bon amic se l’endugué la parca, uns altres, avorrits de lluites estèrils, van abandonar, altres han arribat amb nova saba, s’ha creat un club, esplèndid, d’escriptors, i el cercle es va eixamplant, i jo vaig enriquint-me i fent amics que algun dia espere trobar-me cara a cara, i encaixar la mà amb ells, i fer-los dos petons, i una forta abraçada i un brindis.

A tots els qui llegiran açò. Moltíssimes gràcies.