València, com qualsevol altra ciutat que vulgués fer-se valer, també va muntar, ja fa anys d'això, el seu zoològic.
Però València era aleshores una ciutat en contínua expansió contra l'horta que la rodejava i alimentava, amb uns reduïts espais verds interiors, entre els quals els magnífics jardins del real o Vivers al marge nord del riu, i una albereda amb quatre arbres, o unes grans vies arbrades a la marge sud d'un riu degradat i convertit en pudent abocador de clavegueres que els alcaldes de l'època intentaven convertir en ¡¡¡autopista!!! a més d'unes dunes boscades al Saler i a la Devesa que hom havia decidit eliminar per poder urbanitzar entre l'Albufera i la mar.
De manera que, provisionalment, hom va muntar unes quantes gàbies als Vivers, on encabir aquells pobres animalons que l'ajuntament havia decidit comprar. Allí, la gent que decidia comprar l'entrada, podia observar un ximpanzé que passava el seu temps masturbant-se, i que es venjava dels visitants, traient-se merda del cul i llençant-la contra ells. O un tigre, amb calbes a la magnífica pell, ja no tant magnífica, donant voltes i més voltes, sense parar, a l'estreta gàbia que l'empresonava. O la girafa que treia el cap en un intent inútil de menjar les fulles d'un arbre proper que, això sí, havíem protegit amb una xarxa de fil d'aram, per tal d'evitar-ho. Què s'havia cregut, la bandarra!
Els pobres animals, a poc a poc, anaren morint-se, o sent cedits a altres llocs, on m'agradaria pensar que han estat millor tractats. València, per fi, ha aconseguit, són uns altres temps, crear un espai ampli, el Biopark, on els animals, segons diuen, poden campar en unes condicions de semi-llibertat, i que ha estat dedicat només a fauna africana. Un dia hauré d'anar a veure'l.
I ara avui m'arriba la notícia que encara en queda un solitari animal, engabiat a l'antic zoo. Un trist animal que, com que no és africà, no té lloc al Biopark.
Un parent proper nostre, de la família, molt més humà que moltes persones que conec, un trist orangutà de Borneu, de 27 anys, engabiat, empresonat, en espera de que algun zoo se'n compadesca i se'l vulgui endur.
I jo em demane, no podríem fer res per ell?, no podríem engegar una campanya per què l'orang hutan, l'home de la selva, pugui passar els escasos anys que li queden amb les atencions que li devem, després de tants anys d'esclavitud immerescuda?
Eren altres temps, quan el van comprar, ja ho sé, però com n'arribem a ser de cruels, aquesta espècie autoqualificada d'homo sapiens sapiens!. Quina vergonya!
2 comentaris:
quina vergonya, que hijos de puta, dime sino podrían utilizar los mismoe métodos para algunos animales racionales que campan a sus anchas por las calles, emisoras de radio...ect
BESINES
Amigo Julio, he de admitir que se me han ido humedeciendo los ojos a medida que iba
leyendo las líneas de esta bella pero impactante protesta tuya.
Lo cierto es que se me han quitado las ganas de hacer nada y apenas puedo esforzarme
escribiendo estas líneas ya de por sí un tanto desmotivadas. ¡¡Qué bestias somos!!
Qué pena, qué pena, qué pena... Como un cervantes abandonado en una celda porque así
quisieron unos cuantos necios y, peor, porque la gran mayoría permaneció siempre
impasible. Qué pena, qué pena, qué pena... ¿Cuándo entenderemos de una puta vez que es
nuestra función como miembros de una especie supuestamente superior proteger y ayudar a
todos nuestros hermanos de especies inferiores? Qué pena, qué pena, qué pena...
Paz, amigo, y esta vez no te doy las gracias por el post porque me has abierto un canal en
el corazón.
Salut.
Daniel.
Publica un comentari a l'entrada