Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XLVIII)

I continua Estellés parlant-nos de la cordovesa, i la seua fama, segur que ben merescuda.

48

Segles després monografies àrides
perseguirien a la cordovesa,
nua i esvelta sobre els alts tacons,
pels passadissos del raval, com busquen,

als paperots de les cancelleries,
certa arribada del llatí, que inflava
veles gramaticals, frases que tenen
gràcia d’ona o cos adolescent:

tan poderosament influiria,
així enaltint, amb rodonors benignes,
l’amor i els dies dels contemporanis.

Se la creurà intuïda en algun gir
del pròleg català al “Decameró”,
condecorant un prosaisme arcaic.

48

Siglos después áridas monografías
perseguirían a la cordobesa,
desnuda y esbelta sobre los altos tacones,
por los pasillos del arrabal, igual que buscan,

en los papeles de las cancillerías,
cierta llegada del latín, que hinchaba
velas gramaticales, frases que
tienen la gracia de una ola o cuerpo adolescente:

tan poderosamente influiría,
así enalteciendo, con benignas redondeces,
el amor y los días de sus contemporáneos.

se la creerá intuïda en algún párrafo
del prólogo catalán al “Decamerón”,
condecorando un prosaismo antiguo.