Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XLVI)

Recordeu l'altíssim orb, el cec de les primeres històries d'aquest llibre?, aquell que traficava amb els quinquis, aquell bon home i compasiu que s'asseia al costat de la mare solitària, aquell malànima que espantava el poble?

Avui, l'Estellés ens el presenta sota una altra faceta. Humana, si més no, molt humana. I no serà l'última.

46

Fèrvidament el saludaven, en
arribar a la casa del raval,
tirant de la cortina com en l’acte
d’inaugurar un monument: cridaven,

cames per l’aire, les xicones; deien
coses que no és decent reproduir;
l’abraçaven, el desabotonaven,
i ell romania, estatuari, docte,

mentre l’anaven despullant, sol·lícites.
N’entraven sempre cinc o sis amb l’orb,
i a l’habitació hi havia festa.

Cruixien llits, cruixien les rialles
de totes elles, mentre celebraven,
tan insensates, corregudes òptimes.

46

Bulliciosamente lo saludaban, cuando
llegaba a la casa del arrabal,
tirando de la cortina como en el acto
de inaugurar un monumento: gritaban,

piernas al aire, las mozas; decían
cosas que no es decente reproducir;
lo abrazaban, lo desabrochaban,
y él permanecía, estatuario, docto,

mientras lo iban desnudando, solícitas.
Entraban siempre cinco o seis con el ciego,
y en la habitación se montaba la fiesta.

Crujían camas, crujían las risas
de todas ellas, mientras celebraban,
insensatas, óptimas corridas.