Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LI)

Equador d'aquest llibre. El poeta Estellés se'ns presenta.

Ja no com el xiquet a qui el bisbe boig li deia el nét de Nadalet, sinó per ell mateix, com el poeta, el gran poeta que és.

Amb tota la ironia de què és capaç, i és capaç de molta ironia, es compara amb els grans, Espriu, Foix, Pere Quart, Rosselló, Salvat Papasseit..., i ens diu, li diu als seus amics valencians, sóc aquí, sóc com ells, no direu pas que no us he avisat a temps.

51

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precavuts –oh, sempre

es necessita certa perspectiva–.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

51

Me moriré escribiendo los mejores versos
del idioma catalán del siglo
XX, con perdón de Rosselló y Salvat,
con el permiso de Pere Quart y Espriu.

Foix llorará muchísimo al saberlo
e inútilmente intentarà un soneto,
el único soneto que se le resistirà
y no pasará jamás del tercer verso.

Fuster, Ventura: no diréis que no
os he avisado a tiempo. En los papeles
me harán cautos elogios–oh, siempre

se necesita cierta perspectiva–.
Pienso en nuestro pueblo, y le pido
A Dios una muerte digna. Dios lo consienta.