1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dijous, 31 de juliol del 2008

La meva concepció del món. Bertrand Russell (XI)

En aquesta entrega, Bertrand Russell ens dona la seua visió del fanatisme i la tolerància.

Com sempre, no hem d'oblidar l'època en que aquestes entrevistes es van produir, en plena guerra freda. Per tant amb un estrés polític i social que només podia afavorir el fanatisme.

XI - Fanatisme i tolerància


Woodrow Wyatt. - Quina és la vostra definició del fanatisme?

Lord Russell. - Em sento inclinat a assegurar que qualsevol home és un fanàtic si jutja que alguna causa, alguna qüestió, és tan aclaparadorament important que pesa més que qualsevol altra cosa. Us en posaré un exemple: Jo suposo que les persones decents desaproven la crueltat envers els gossos, però si vós pensàveu que la crueltat envers aquestes bèsties era tan atroç que cap altra brutalitat no s'hi podia comparar, llavors seríeu un fanàtic.

W. - ¿Us sembla que ha passat sovint, en la història humana, el fet que grups importants permetessin que s'apoderés d'ells el fanatisme?

R. - Sí; aquest és un fenomen que s'ha produït gairebé a tot arreu del món, en quasi tots els períodes de la història: és una de les malalties de l'esperit a les quals estan exposades les comunitats.

W. - Quines diríeu que han estat les pitjors èpoques?

R. - Jo diria que hi ha hagut diferents ocasions que podríem esmentar. Considerem l'antisemitisme. Aquest és un dels exemples més terribles de fanatisme, puix que la pitjor de les seves manifestacions, encara molt recent, és tan esfereïdora que amb prou feines podem suportar de pensar-hi. Bé, encara que no és correcte dir-ho (és a dir, que no es considera correcte), l'antisemitisme vingué amb el cristianisme. Abans d'aquest, era molt més suau; gairebé insignificant; però, així que l'Imperi Romà es cristianitzà oficialment, començà a ésser antisemita.

W. - Per què?

R. - Perquè digueren que els jueus havien matat Crist i aquesta fou la justificació per a odiar-los. No tinc el més petit dubte que els motius foren, realment, econòmics, però la justificació fou aquesta.

W. - Quina us sembla que és la raó que la gent caigui víctima del fanatisme en tan gran nombre?

R. - En part, és degut al fet que els proporciona una agradable sensació de cooperació. Un grup de fanàtics experimenta el confortant sentiment que són amics els uns dels altres. Senten que els uneix la unanimitat de criteri sobre una mateixa cosa. Podeu observar el mateix en qualsevol partit polític: en tots hi ha sempre un grup de fanàtics i, quan el fanatisme d'aquests es combina amb una certa inclinació a odiar qualsevol altre grup, llavors teniu el fanatisme desenvolupat al màxim.

W. - Però, potser aquest fanatisme hagi proporcionat en alguna ocasió un motiu per a fer bones accions.

R. - El fanatisme proporciona motius per a passar a l'acció, és cert; però no recordo cap exemple, en tota la història de l'home, en què hagi estat la causa d'una bona acció. L'acció resultant ha estat sempre dolenta, per tal com és parcial en la seva manera de veure les coses, i perquè, gairebé inevitablement, implica alguna mena d'odi. Hom odia la gent que no participa del propi fanatisme. És, com dic, gairebé inevitable.

W. - Llavors, si el substitueixen consideracions econòmiques, diguem, com les Croades, ¿desapareix potser sense fer cap mal?

R. - No ho sé. No em puc recordar que les Croades fessin cap bé. Les Croades foren el resultat de dos corrents diferents: un corrent fanàtic i un corrent econòmic. Aquest últim era, veritablement, molt fort, però no hauria aconseguit res si no l'hagués ajudat el fanatisme. Parlant d'una manera general, el fanatisme proporcionà les tropes, i els motius econòmics, els generals.

W. - Quin paper diríeu que ha representat la bruixeria en la història del fanatisme?

R. - La bruixeria ha representat un paper veritablement tràgic, terrible, especialment des dels voltants del 1450 fins a un xic més enllà del 1600. Un eminent eclesiàstic escriví una obra titulada El martell dels malfactors femenins, llibre que inspirà la més insensata i vesànica profusió de caça de bruixes de qualsevol temps. És molt probable que la mateixa Joana d'Arc cregués que era una bruixa. Evidentment, la gent condemnava com a bruixes totes aquelles dones que es creien que ho eren, i hi hagué un enorme desplegament de crueltat. Després d'haver llegit les seves obres, diríeu que Sir Thomas Browne devia ésser una persona molt humana i molt culta; tot amb tot, prengué part en molts judicis de bruixes, al costat de l'acusació, i deia que despreocupar-se de l'existència de les bruixes era una forma d'ateisme, puix que la Bíblia diu: “No toleraràs que visqui una sola bruixa.” Per tant, si hom creia que hi havia bruixes, però que no era correcte cremar-les, no feia cas del que deia la Bíblia, la qual cosa el convertia automàticament en un ateu.

W. - Què ho fa que tantes persones, en aparença entenimentades, siguin tan fanàtiques?

R. - Això del seny és un terme molt relatiu. Hi ha poques, poquíssimes persones que siguin totalment sensates. Gairebé tothom té una vena de boig en algun racó de la seva personalitat. Recordo que una vegada anava en automòbil per Califòrnia, un dia que plovia molt, i vam recollir un transeünt que anava xop fins al moll del ossos. L'home inicià una conversa, protestant contra tota mena de prejudici racial, que era, segons ell deia, una veritable maledicció, Li vaig assegurar que estava completament d'acord amb ell. Aleshores algú esmentà les Filipines i el nostre passatger ens sorprengué dient que els filipins eren una gent fastigosa, indigna. Ho veieu?: Aquell home demostrà que tenia una espurna de bogeria dins el seu cervell.

W. - Per què atribuïu tanta importància al tema del fanatisme?

R. - Perquè una gran part dels mals que pateix el món són deguts a la intransigència, a l'obcecació.

W. - Però, en aquell temps, l'Església Catòlica Romana, per exemple, creia, presumiblement, que era més important que tinguéssiu fe en determinats dogmes, que no pas que continuéssiu viu si no ho fèieu així. ¿No hi ha cap diferència entre aquest fet i el que pensem avui?

R. - La diferència és només d'abast: l'Església Catòlica Romana no s'havia estès arreu del món i hi havia molta gent la qual no podia atraure; però la bomba H ens podria arreplegar tots.

W. - Podríeu ampliar un xic aquesta explicació?

R. - Naturalment. El tema mereix ésser explicat amb tots els ets i uts. Crec que la tensió entre l'Est i l'Oest que ens amenaça de manera tan terrible és deguda, principalment, al fanatisme amb què hom creu en el comunisme, o bé en l'anticomunisme, segons els casos. Ambdós bàndols creuen amb massa exaltació en la pròpia doctrina; hi creuen de la manera que he descrit com a fanatisme, és a dir, creuen que frustrar tot allò que consideren depravat en la facció contrària és més important i tot que l'existència mateixa de la raça humana. És aquest fanatisme el que ens amenaça; un fanatisme que existeix en amb dues faccions antagòniques.

W. - Quina és la vostra definició de tolerància?

R. - Varia segons la direcció del pensament d'un hom. Tolerància d'opinió si aquesta és, veritablement, oberta, franca, consisteix a no castigar cap mena d'opinió que no es resolgui en una acció criminal.

W. - Podeu posar-me cap exemple de períodes de la història que hagin estat tolerants?

R. - Sí. Començà en acabar-se la Guerra dels Trenta Anys. A Anglaterra ho féu un xic més tard puix que llavors ens trobàvem en plena Guerra Civil. El primer Estat realment tolerant fou Holanda. Els principals intel·lectuals del segle dissetè hagueren de refugiar-se tots, en un o altre moment de llurs vides, en aquell país i, si no hagués estat per Holanda, els haurien esborrats del mapa. Els anglesos no eren millor que els altres en aquella època; era portada a terme una investigació parlamentària que decidia que Hobbes era molt, molt depravat, i que decretava que cap de les seves obres no es publicaria a Anglaterra. I així s'esdevingué durant molt de temps.

W. - Considereu que l'antiga Atenes era un Estat tolerant?

R. - Si fa no fa. Sens dubte era més tolerant que no ho eren els estats moderns fins a arribar al segle divuit, però no era completament tolerant. Tothom sap que Sòcrates fou condemnat a mort, i a més d'ell altres persones. Anaxàgores hagué de fugir, i també Aristòtil, després de la mort d'Alexandre el Gran. No, no eren del tot tolerants; de cap manera.

W. - Aleshores, com hem de reconèixer aquests períodes? Què hem de fer per saber si ens ha tocat gaudir d'una època de tolerància?

R. - Els podeu reconèixer per les llibertats liberals: Llibertat de premsa, llibertat de pensament, llibertat de propaganda. Llibertat de llegir el que hom desitgi, de no creure en cap religió, o en aquella que més us plagui.

W. - Però aquesta llibertat existeix ja a l'Occident dels nostres dies! I encara dèieu, fa un instant, que en cap altre període no ha estat tan gran el fanatisme!

R. - Jo no crec que sigui cert que existeixi. Considereu, si no, el que van fer a Amèrica: anar a totes les biblioteques públiques i destruir qualsevol llibre que donés la més petita informació sobre Rússia. No crec que puguem qualificar aquest fet, exactament, de tolerant.

W. - Si un hom no és un xic entusiasta no hi ha manera d'aconseguir res, i, si exagera "el seu zel, corre el perill de caure en el fanatisme. Llavors, de quina manera podem assegurar-nos que fem les coses com cal i que no hem caigut en un estat d'hiperexaltació?

R. - Aquesta és una qüestió molt difícil d'elucidar, però el que podeu fer, diria jo, és el següent: Podeu convertir en un principi la decisió d'actuar únicament sobre allò que cregueu cert. Si existeix la possibilitat d'un desastre, en cas que estigueu equivocat, aleshores és millor de no passar a l'acció. Podríem aplicar aquest principi, per exemple, al fet de condemnar la gent a morir cremats. Crec que si la teologia acceptada com a certa a l'era de les persecucions, ho hagués estat fins més enllà de qualsevol dubte, el fet de cremar els heretges hauria estat una bona acció. Però si hi ha la més lleugera possibilitat que estigueu equivocat, llavors el que feu és una mala acció. Crec que és la mena de principi sobre el qual hom hauria de basar les pròpies accions.

W. - ¿Podríem aplicar aquest principi als partits polítics i als governs?

R. - Ben cert que sí. Qualsevol persona que pertanyi a un partit polític determinat pensa, automàticament, que els membres del partit contrari estan equivocats, però no n'hi ha cap que cregui que això els dóna dret a assassinar-los.

W. - Quins són els límits de la tolerància, i quan degenera aquesta en el desenfrenament i en el caos?

R. - Crec que la resposta ordinària i liberal és que hi hauria d'haver completa tolerància en la defensa d'opinions sobre quina hauria d'ésser la llei, però que no hi hauria d'haver una tolerància tan absoluta quan es tractés de defensar la realització d'actes que, fins que aquesta llei es canviés, continuarien essent criminals. Per posar un exemple: Vós podríeu, per exemple, declarar-vos en favor de tornar a introduir la pena capital en un país on havia estat abolida, però no gaudir de llibertat per a assassinar aquella persona que creieu que mereixeria la mort.

W. - Us sembla que el fanatisme escombra el món en onades successives? Que s'esdevé, simplement, que ens trobem en una d'aquestes onades i que l'ona morirà quan haurà arribat a la fi del seu curs?

R. - Bé, moren si la superfície és apropiada, quan el món està en condicions d'estabilitat. Mentre estigui en condicions molt inestables, us trobareu amb un terreny engreixat que nodrirà la saba del fanatisme; de manera que si voleu que aquest minvi haureu de procurar establir al món alguna mena d'estabilitat.

W. - ¿Creieu que hi ha cap probabilitat de reduir el fanatisme que hi ha al món?

R. - Crec que hi ha una possibilitat i que aquesta depèn de la política. Si disposéssim d'un sistema en el qual el perill d'una guerra mundial no fos molt gran, el nivell de tolerància i moderació creixeria ràpidament, tant a l'Est com a l'Oest. Però mentre existeixi la tensió actual, això serà molt difícil d'aconseguir.


* * * * * * * * * *

XI - Fanatismo y tolerancia


Woodrow Wyatt. - ¿Cuál es vuestra definición del fanatismo?

Lord Russell. - Me siento inclinado a asegurar que cualquier hombre es un fanático cuando juzga que alguna causa, alguna cuestión, es tan abrumadoramente importante que pesa más que cualquier otra cosa. Os pondré un ejemplo: Yo supongo que las personas decentes desaprueban la crueldad hacia los perros, pero si Usted piensa que la crueldad hacia estas bestias es tan atroz que no cabe otra brutalidad que se le pueda comparar, entonces seríais un fanático.

W. - ¿Os parece que ha ocurrido a menudo, en la historia humana, el hecho que grupos importantes permitieran que se apoderara de ellos el fanatismo?

R. - Sí; éste es un fenómeno que se ha producido casi en todas partes del mundo, en casi todos los periodos de la historia: es una de las enfermedades del espíritu a las que están expuestas las comunidades.

W. - ¿Cuáles diríais que han sido las peores épocas?

R. - Yo diría que ha habido diferentes ocasiones que podríamos mencionar. Consideremos el antisemitismo. Éste es uno de los ejemplos más terribles de fanatismo, porque que la peor de sus manifestaciones, todavía muy reciente, es tan aterradora que a duras penas podemos soportar recordarla. Bien, aunque no sea correcto decirlo (es decir, que no se considera correcto), el antisemitismo vino de la mano del cristianismo. Antes de éste, era mucho más suave; casi insignificante; sin embargo, así que el Imperio Romano se cristianizó oficialmente, comenzó a ser antisemita.

W. - ¿Por qué?

R. - Porque dijeron que los judíos habían matado a Cristo y ésta fue la justificación para odiarlos. No tengo la más pequeña duda que los motivos serían, realmente, económicos, pero la justificación fue ésta.

W. - ¿Cuál os parece que es la razón que la gente caiga víctima del fanatismo en tan gran número?

R. - En parte, es debido al hecho de que les proporciona una agradable sensación de cooperación. Un grupo de fanáticos experimenta el confortante sentimiento de que son amigos los unos de los otros. Sienten que les une la unanimidad de criterio sobre una misma cosa. Podéis observar lo mismo en cualquier partido político: en todos hay siempre un grupo de fanáticos y, cuando el fanatismo de éstos se combina con una cierta inclinación a odiar a cualquier otro grupo, entonces tenéis el fanatismo desarrollado al máximo.

W. - Sin embargo, quizás este fanatismo haya proporcionado en alguna ocasión un motivo para hacer buenas acciones.

R. - El fanatismo proporciona motivos para pasar a la acción, es cierto; pero no recuerdo ningún ejemplo, en toda la historia del hombre, en que haya sido la causa de una buena acción. La acción resultante ha sido siempre mala, puesto que es parcial en su manera de ver las cosas, y porque, casi inevitablemente, implica algún tipo de odio. Se odia a la gente que no participa del propio fanatismo. Es, como digo, casi inevitable.

W. - Entonces, si lo sustituyen consideraciones económicas, digamos, como las Cruzadas, ¿desaparece quizá sin hacer ningún daño?

R. - No lo sé. No puedo recordar que las Cruzadas hicieran ningún bien. Las Cruzadas fueron el resultado de dos corrientes diferentes: una corriente fanática y una corriente económica. Esta última era, verdaderamente, muy fuerte, pero no habría conseguido nada si no la hubiera ayudado el fanatismo. Hablando de una manera general, el fanatismo proporcionó las tropas, y los motivos económicos, los generales.

W. - ¿Qué papel diríais que ha representado la brujería en la historia del fanatismo?

R. - La brujería ha representado un papel verdaderamente trágico, terrible, especialmente desde los alrededores de 1450 hasta un pocó más allá de 1600. Un eminente eclesiástico escribió una obra titulada El martillo de los malhechores femeninos, libro que inspiró la más insensata y vesánica profusión de caza de brujas de cualquier tiempo. Es muy probable que la misma Juana de Arco creyera que era una bruja. Evidentemente, la gente condenaba como brujas a todas aquellas mujeres que creían que lo eran, y hubo un enorme despliegue de crueldad. Después de haber leído sus obras, diríais que Sir Thomas Browne debió ser una persona muy humana y muy culta; con todo, tomó parte en muchos juicios de brujas, al lado de la acusación, y decía que despreocuparse de la existencia de las brujas era una forma de ateísmo, ya que la Biblia dice: "No tolerarás que viva una sola bruja." Por tanto, si uno creía que había brujas, pero que no era correcto quemarlas, desoía lo que decía la Biblia, lo que le convertía automáticamente en un ateo.

W. - ¿Qué hace que tantas personas, en apariencia sensatas, sean tan fanáticas?

R. - Eso del sentido común es un término muy relativo. Hay pocas, poquísimas personas que sean totalmente sensatas. Casi todo el mundo tiene una vena de loco en algún rincón de su personalidad. Recuerdo que una vez iba en automóvil por California, un día que llovía mucho, y recogimos a un transeúnte que iba empapado hasta los huesos. El hombre inició una conversación, protestando contra todo tipo de prejuicio racial, que era, según él decía, una verdadera maldición, Le aseguré que estaba completamente de acuerdo con él. Entonces alguien mencionó las Filipinas y nuestro pasajero nos sorprendió diciendo que los filipinos eran una gente asquerosa, indigna. ¿Lo veis?: Aquel hombre demostró que tenía una chispa de locura dentro de su cerebro.

W. - ¿Por qué atribuís tanta importancia al tema del fanatismo?

R. - Porque una gran parte de los daños que sufre el mundo son debidos a la intransigencia, a la obcecación.

W. - Pero, en otros tiempos, la Iglesia Católica Romana, por ejemplo, creía, presumiblemente, que era más importante que tuvierais fe en determinados dogmas, que no que continuarais vivo si no era así. ¿No hay ninguna diferencia entre este hecho y lo que pensamos hoy?

R. - La diferencia es sólo de alcance: la Iglesia Católica Romana no se había extendido por todo el mundo y había mucha gente a la cual no podía atraer; pero la bomba H nos podría afectar a todos.

W. - ¿Podríais ampliar un poco esta explicación?

R. - Naturalmente. El tema merece ser explicado con todas las letras. Creo que la tensión entre el Este y el Oeste que nos amenaza de un modo tan terrible es debida, principalmente, al fanatismo con que uno cree en el comunismo, o bien en el anticomunismo, según los casos. Ambos bandos creen con demasiada exaltación en la propia doctrina; creen del modo que he descrito como fanatismo, es decir, creen que frustrar todo lo que consideran depravado en la facción contraria es incluso más importante que la existencia misma de la raza humana. Es este fanatismo el que nos amenaza; un fanatismo que existe en dos facciones antagónicas.

W. - ¿Cuál es vuestra definición de tolerancia?

R. - Varía según la dirección del pensamiento de cada uno. Tolerancia de opinión si ésta es, verdaderamente, abierta, franca, consiste en no castigar ningún tipo de opinión que no se resuelva en una acción criminal.

W. - ¿Podriais poner algún ejemplo de periodos de la historia que hayan sido tolerantes?

R. - Sí. Empezó al acabarse la Guerra de los Treinta Años. En Inglaterra lo hizo un poco más tarde ya que entonces nos encontrábamos en plena Guerra Civil. El primer Estado realmente tolerante fue Holanda. Los principales intelectuales del siglo decimoséptimo hubieron de refugiar-se todos, en uno u otro momento de sus vidas, en aquel país y, si no hubiera sido por Holanda, los habrían borrado del mapa. Los ingleses no eran mejor que los otros en aquella época; En aquel momento se llevaba a cabo una investigación parlamentaria que decidió que Hobbes era muy, muy depravado, y que decretaba que ninguna de sus obras se publicaría en Inglaterra. Y así ocurrió durante mucho tiempo.

W. - ¿Consideráis que el antiguo Atenas era un Estado tolerante?

R. – Más o menos. Sin duda era más tolerante que no lo fueron los estados modernos hasta llegar al siglo dieciocho, pero no era completamente tolerante. Todo el mundo sabe que Sócrates fue condenado a muerte, y además de él otras personas. Anaxágoras tuvo que huir, y también Aristóteles, después de la muerte de Alejandro el Grande. No, no eran completamente tolerantes; de ningún modo.

W. - ¿Entonces cómo tenemos que reconocer estos períodos? ¿Qué tenemos que hacer para saber si nos ha tocado disfrutar de una época de tolerancia?

R. - Los podéis reconocer por las libertades liberales: Libertad de prensa, libertad de pensamiento, libertad de propaganda. Libertad de leer lo que se desee, de no creer en ninguna religión, o en aquélla que más os complazca.

W. - ¡Pero esta libertad existe ya en el Occidente de nuestros días! ¡Y sin embargo decíais, hace un instante, que en ningún otro periodo ha sido tan grande el fanatismo!

R. - Yo no creo que sea cierto que exista. Considerad, si no, lo que hicieron en América: ir a todas las bibliotecas públicas y destruir cualquier libro que diera la más pequeña información sobre Rusia. No creo que podamos calificar este hecho, exactamente, de tolerante.

W. - Si uno no es un poco entusiasta no hay modo de conseguir nada, y, si exagera su celo, corre el peligro de caer en el fanatismo. ¿Entonces, de qué manera podríamos asegurarnos que hacemos las cosas como es debido y que no nos hemos caído en un estado de hiperexaltación?

R. - Ésta es una cuestión muy difícil de elucidar, pero lo que podéis hacer, diría yo, es lo siguiente: Podéis adoptar el principio, la decisión de actuar únicamente sobre aquello que creáis cierto. Si existe la posibilidad de un desastre, en caso de que estéis equivocado, entonces es mejor no pasar a la acción. Podríamos aplicar este principio, por ejemplo, al hecho de condenar a la gente a morir quemados. Creo que si la teología aceptada como e cierta en la era de las persecuciones, lo hubiera sido hasta más allá de cualquier duda, el hecho de quemar a los herejes habría sido una buena acción. Pero si existe la más ligera posibilidad de que estéis equivocado, entonces lo que hacéis es una mala acción. Creo que es el tipo de principio sobre el cual se tendrían que basar las propias acciones.

W. - ¿Podríamos aplicar este principio a los partidos políticos y a los gobiernos?

R. - Seguro que sí. Cualquier persona que pertenezca a un partido político determinado piensa, automáticamente, que los miembros del partido contrario están equivocados, pero no hay ninguno que crea que eso les da derecho a asesinarlos.

W. - ¿Cuáles son los límites de la tolerancia, y cuando degenera ésta en el desenfreno y en el caos?

R. - Creo que la respuesta ordinaria y liberal es que tendría que haber completa tolerancia en la defensa de opiniones sobre cuál tendría que ser la ley, pero que no tendría que haber una tolerancia tan absoluta cuando se tratara de defender la realización de actos que, hasta que esta ley fuera cambiada, continuaran siendo criminales. Por poner un ejemplo: Usted podría declararse, por ejemplo, en favor de volver a introducir la pena capital en un país donde había sido abolida, pero no disfrutar de libertad para asesinar toda persona que creáis que merece la muerte.

W. - ¿Os parece que el fanatismo barre el mundo en oleadas sucesivas? ¿Ocurre, simplemente, que nos encontramos en una de estas oleadas y que la ola morirá cuando haya llegado al fin de su curso?

R. - Bien, mueren si la superficie es apropiada, cuándo el mundo está en condiciones de estabilidad. Mientras esté en condiciones muy inestables, os encontraréis con un terreno abonado que alimentará la savia del fanatismo; de manera que si queréis que éste disminuya tendréis que procurar establecer en el mundo algún tipo de estabilidad.

W. - ¿Creéis que no hay ninguna probabilidad de reducir el fanatismo que hay en el mundo?

R. - Creo que hay una posibilidad y que ésta depende de la política. Si dispusiéramos de un sistema en el cual el peligro de una guerra mundial no fuera muy grande, el nivel de tolerancia y moderación crecería rápidamente, tanto en el Este como en el Oeste. Pero mientras exista la tensión actual, eso será muy difícil de conseguir.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Julio, me voy de vacaciones.

Me paso para saludarte y desearte un buen verano. Si sigues por aquí nos veremos, porque quiero aprovechar para leer tranquilamente todos los capítulos de la entrevista a Rusell. Y si puede ser, me gustaría comentarlos con tranquilidad.

En fin, tanto si coincidimos como si no, que pases un feliz y descansado verano.

Un fuerte abrazo.

Nekane ha dit...

No me canso de leerte.
BESINES

colombine ha dit...

la entrevista es muy buena , ...no por que subscriba todas sus opiniones...sino poque ..incita a un serio debate sobre temas importantes...

Para mi , por ejemplo, la libertad de prensa no existe...