Morts a la platja. Un article de Joan Francesc Mira

Després direm que no ho som, de racistes.

Com diu Vicent Andrés Estellés i canta Ovidi Montllor:

"Oh vella, oh trista Europa!"

Deixe l'article del Quico Mira i la meua traducció a continuació, per aquells que no s'atrevesquen amb l'original.

Morts a la platja

Joan Francesc Mira

Va passar fa pocs dies, en una platja molt prop de Nàpols. L'endemà, la premsa italiana en publicava detalls i fotografies, acompanyades d'expressions de repulsa i d'escàndol. A les fotos, hi havia banyistes que prenien el sol feliços i despreocupats, a molt pocs metres de dos cossos morts, dues pobres adolescents gitanes ofe­gades, dos cossos estirats damunt l'arena. Pareix que les xiquetes, de catorze i de setze anys, havien anat a la platja a demanar almoina i a vendre alguna coseta, no ens diuen quina, potser kleenexs, o no sabem què, això que tan sovint veiem i tan sovint girem el cap per no veure-ho. Les criatures van tindre la mala pensada d'entrar a la mar moguda, cosa una mica estranya, diu la premsa, tenint en compte que les gitanes joves solen ser extremament modestes, rarament descobriran el cos en públic, però tampoc no sabem si entraren a la mar vestides o amb banyador. Les ones eren fortes, hi havia corrents, i dues de les joves van poder ser rescatades pels serveis de salvament. Les altres dues van arribar mortes a la platja, els seus cossos van quedar sota una tovallola, esperant l'arribada de la policia. Sembla, en tot cas, que per a la gent que es banyava i prenia el sol "l'in­cident va ser només una simple interrupció en una dia de platja." Les fotografies mostren banyistes en biquini o amb calçons asseguts o estirats indolentment al costat mateix de les noies ofegades, els peus de les quals sobresurten de les tovalloles que cobreixen els cossos. Altres fotos mostren com els policies agafen els cadàvers, els dipositen a les caixes i se'ls emporten, sense que els presents es molesten ni tan sols a alçar-se de l'arena o de les cadires: "Quan els cossos sense vida de les noies eren encara a la sorra, la gent continuava prenent el sol o menjant a pocs metres a penes," diu La Repubblica. I segons el Corriere el grupet de curiosos que es va formar al voltant dels cadàvers es va dissoldre de seguida, i "pocs van abandonar la platja o van deixar de prendre el sol." Bé, això és la vella Europa, l'Euro­pa llatina de cultura tan anti­ga, tan coneguda per la seua compassió, bon veïnatge, solidaritat i amor al proïsme, no com els nord-americans, que, ja se sap, deixen morir la gent sense immutar-se, i sovint és del tot cert, tal com s'ha vist fa poc en un hospital, on una dona va caure morta i ningú no en va fer cas durant una hora llarga.

Aquestes coses, suposem, passen als carrers de Nova York, on si caus ningú no t'ajuda a alçar-te, no passen a la vora de Nàpols, una ciutat tan humana (massa humana i tot), una antiga ciutat de l'Europa mediterrània, encara no dominada per l'acceleració implacable, per la deshumanització capita­lista i per tots aquests mals de què tant ens agrada acusar els altres. A Nova York, aquesta indiferència davant dels cossos morts seria "natural", preferim pensar, mentre que a Nàpols o a València no. Pensem, també, que a l'altra banda de l'Atlàntic són racistes, i que els morts, si són negres, no mereixen cap atenció dels blancs. Nosaltres, com sap tothom, de racistes no en som gens, i el fet que les xiquetes ofegades foren gitanes no té cap importància: a Nàpols, a l'Europa catòlica (o a l'Europa protestant, o a l'ortodoxa), els gitanos són ciutadans respectats, no els mirem amb mals ulls, i si dos gitanetes s'ofeguen a la platja despertaran tanta simpatia i tant de dolor i de dol com si foren veïnes de carrer o de casa. Però també pot passar que, tal com afirma un grup italià de defensa dels drets civils, "ningú no semble mínimament afectat per la vista dels cossos morts de les nenes a la platja: que continuen banyant-se, prenent el sol, bevent refrescos i xarrant." Potser s'ha trencat alguna cosa, i encara no sabem quina.

El Temps 1259

* * * * * * * * *

Muertos en la playa

Pasó hace pocos días, en una playa muy cerca de Nápoles. Al día siguiente, la prensa italiana publicaba detalles y fotografías, acompañadas de expresiones de repulsa y de escándalo. En las fotos, había bañistas que tomaban el sol felices y despreocupados, a muy pocos metros de dos cuerpos muertos, dos pobres adolescentes gitanas ahogadas, dos cuerpos tirados sobre la arena. Parece que las chicas, de catorce y de dieciséis años, habían ido a la playa a pedir limosna y a vender alguna cosita, no nos dicen qué, quizás kleenexs, o no cualquier otra cosa, lo que tan a menudo vemos y tan a menudo volvemos la vista para no verlo. Las criaturas tuvieron la mala ocurrencia de entrar en el mar movido, algo muy extraño, dice la prensa, teniendo en cuenta que las gitanas jóvenes suelen ser modestas de forma extrema, raramente descubrirán el cuerpo en público, pero tampoco sabemos si entraron en el mar vestidas o con bañador. Las olas eran fuertes, había corrientes, y dos de las jóvenes pudieron ser rescatadas por los servicios de salvamento. Las otras dos llegaron muertas a la playa, sus cuerpos quedaron bajo una toalla, esperando la llegada de la policía. Parece, en todo caso, que para la gente que se bañaba y tomaba el sol "el incidente fue sólo una simple interrupción en una día de playa." Las fotografías muestran bañistas en biquini o con pantalones sentados o estirados indolentemente al lado mismo de las chicas ahogadas, cuyos pies sobresalen de las toallas que cubren sus cuerpos. Otras fotos muestran cómo los policías recogen los cadáveres, los depositan en las cajas y se los llevan, sin que los presentes se molesten ni siquiera en levantarse de la arena o de las sillas: "Mientras los cuerpos sin vida de las chicas estaban todavía en la arena, la gente continuaba tomando el sol o comiendo a pocos metros apenas", dice La Repubblica. Y según el Corriere el grupito de curiosos que se formó en torno a los cadáveres se disolvió enseguida, y "muy pocos abandonaron la playa o dejaron de tomar el sol." Bien, eso es la vieja Europa, la Europa latina de cultura tan antigua, tan conocida por su compasión, buena vecindad, solidaridad y amor al prójimo, no como los norteamericanos, que, ya se sabe, dejan morir a la gente sin inmutarse, y a menudo es así, tal como se ha visto hace poco en un hospital, donde una mujer cayó muerta y nadie hizo caso durante una hora larga.

Estas cosas, suponemos, pasan en las calles de Nueva York, donde si te caes nadie te ayuda a levantarte, no pasan cerca de Nápoles, una ciudad tan humana (demasiada humana incluso), una antigua ciudad de la Europa mediterránea, todavía no dominada por la aceleración implacable, por la deshumanización capitalista y por todos estos males de que tanto nos gusta acusar los otros. En Nueva York, esta indiferencia ante los cuerpos muertos sería "natural", preferimos pensar, mientras que en Nápoles o en València no. Pensamos, también, que en la otra orilla del Atlántico son racistas, y que los muertos, si son negros, no merecen ninguna atención de los blancos. Nosotros, como todo el mundo sabe, de racistas no tenemos nada, y el hecho de que las chicas ahogadas fueran gitanas no tiene la más mínima importancia: en Nápoles, en la Europa católica (o en la Europa protestante, o en la ortodoxa), los gitanos son ciudadanos respetados, no los miramos con malos ojos, y si dos gitanitas se ahogan en la playa despertarán tanta simpatía y tanto dolor y duelo como si fueron vecinas de calle o de casa. Pero también puede pasar que, tal como afirma un grupo italiano de defensa de los derechos civiles, "nadie parezca mínimamente afectado por el espectáculo de los cuerpos muertos de las niñas en la playa: que continúen bañándose, tomando el sol, bebiendo refrescos y charlando." Quizás se ha roto alguna cosa, y todavía no sabemos cuál.

El Temps 1259