Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LVIII)

Un accident de tren...

Si torneu a llegir els últims versos del poema número 10, trobareu aquí la continuació de la història, aleshores apuntada només.

Ara ja sabem què estava fent el mut, en plena nit.

58

Organitzava, pacient, el mut,
ordenava més bé, per pur instint,
per delicat minuciós instint,
el cos que el tren havia destrossat,

amb unes lentes mans delicadíssimes;
i aquella sang que s’escolava, bruta,
sobre la terra i se’n fugia, càlida,
l’aturava agrupant uns breus i efímers

grapats de pols, i retornava al cos,
organitzant-li una sintaxi apta,
amb punts i comes d’ossos i de vèrtebres,

els cabells suavíssims; i tornava
a deturar el rajolí de sang:
refeia el mort o feia un altaret.

58

Organizaba, paciente, el mudo,
ordenaba más bien, por puro instinto,
por delicado y minucioso instinto,
el cuerpo que había destrozado el tren,

con unas lentas manos delicadísimas;
y aquella sangre que se derramaba, sucia,
sobre la tierra y se escapaba, càlida,
la detenía agrupando unos breves y efímeros

puñados de polvo, y regresaba al cuerpo,
organizándolo en una sintaxi apta,
con puntos y comas de huesos y de vértebras,

los cabellos suavísimos; y volvía
a detener el hilillo de sangre:
reconstruía el muerto o hacía un altarcito.