Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXV)

I continua l'espoli de l'herència de l'encara no mort.

Oh, la família!, la familia...

65

No estava mort. I amb els llençols ho varen
embolcallar. S’ho endugueren tot.
Sols quedàreu uns pocs al seu costat.
Encara tornà algú, i el van sorprendre

quan volia agafar una cullera
problemàtica. Mesquins,
mesquins. La casa, aquella casa, massa
gran. Feia fred. Les altes bigues, llocs.

Véieu, des del corral, alçar-se el dia
com la llimera per abril. Trobàreu
unes paraules a la cuina: cànter,

setrill. Amb una gota d’oli, amb una
torçuda dèbil féreu un gresol.
Per les parets creixien unes ombres.

65

No estaba muerto. Y con las sabanas lo
envolvieron. Se lo llevaron todo.
Sólo unos pocos quedásteis a su lado.
Todavía volvió alguno, y lo sorprendieron

intentando coger una cuchara
problemàtica. Ruines,
ruines. La casa, aquella casa, demasiado
grande. Hacía frío. Las altas vigas, lugares.

Veíais, desde el corral, alzarse el día
como el limonero en abril. Encontrasteis
unas palabras en la cocina: botijo,

alcuza. Con una gota de aceite, con una
torcida débil hicisteis una lámpara.
Por las paredes crecían unas sombras.