contadores de visitas
Fa temps li vaig prometre a una amiga de la comunitat que postejaria un conte de Dino Buzzati, escriptor italià del qual en sóc fan declarat. Aquest conte el vaig llegir per primera vegada al setembre del 68, quan anava a incorporar-me al meu primer treball, en Almeria. Com ja he contat en un post, havia sortit en tren, de València a les vuit de la vesprada i, estirant les cames en Granada, en una de les múltiples parades del tren, cap a la una de migdia de l'endemà, i havent trobat al quiosc de l'estació un llibre (crec recordar de Bruguera o de Plaza) amb l'estrany títol de "Pánico en la Scala y El perro que ha visto a Dios", vaig decidir comprar-lo per acabar de passar les hores que em quedaven de trajecte fins Almeria.
Aquest llibre l'he deixat vàries vegades, i l'he tornat a comprar també, per falta de retorn, vàries vegades, l'he perdut a la pantanada del 82, al meu poble i, ha estat descatalogat durant anys i panys.
L'any passat o l'anterior, a una fira del llibre, vaig trobar per fi "Seixanta contes" entre els què s'hi trobava el del gos. I no fa molt, remenant entre els desordenats llibres de la meua biblioteca, el vaig tornar a trobar.
Així que l'he transcrit i l'he traduït, pensant en els narradors de la comunitat, que possiblement no coneguin aquest gran escriptor. Per no fer un post massa gran, aniré incorporant un capítol diari.
EL GOS QUE VA VEURE DÉU
I
Per pura mala fe, el vell Spirito, ric forner del poble de Tis, deixà en herència el seu patrimoni al nebot, Defendente Sapori, amb una condició, durant cinc anys, cada matí, havia de repartir entre els pobres, en un lloc públic, cinquanta quilos de pa del dia. Davant la idea que el ferreny nebot, descregut i renegaire d’entre els primers en un poble d’excomunicats, es dediqués sota la mirada de la gent, a una obra considerada de bé, davant d’aquesta idea l’oncle devia haver-se fet, fins i tot abans de morir, un tip de riure d’amagat.
Defendente, únic hereu, havia treballat al forn des de vailet i mai no havia dubtat que els béns de l’Spirito li corresponien a ell gairebé de dret. Aquella condició l’exasperava. Però què podia fer? Deixar escapar tot aquell bé de Déu, el forn inclòs? S’hi avingué renegant. Com a lloc públic trià el menys exposat: l’atri de la petita eixida que s’obria darrere del forn. Així cada matí a primera hora, pesava el pa establert (com prescrivia el testament), l’amuntegava en un gran cove, després, el repartia a una turba voraç de pobres, acompanyant l’oferiment amb paraulotes i bromes irreverents adreçades a l’oncle difunt. Cinquanta quilos al dia! Li semblava insensat i immoral.
L’executor testamentari, que era el notari Stiffolo, hi anava molt de tant en tant a una hora tan matinera, a gaudir de l’espectacle. D’altra banda, la seva presència era supèrflua. Ningú no hauria pogut controlar la fidelitat del pacte millor que els mateixos pidolaires. Tanmateix, Defendente acabà per empescar-se un remei parcial. El gran cove on s’amuntegava el mig quintar de pans el col·locava a redós d’una paret. En Sapori, d’amagat, li tallà una mena de porteta que, tancada no es podia distingir. Un cop iniciada personalment la distribució, Sapori agafà el costum d’anar-se’n, deixant la dona i un mosso per acabar la feina; el forn i el negoci, deia, el reclamaven. En realitat, s’afanyava al celler, s’enfilava a una cadira i obria en silenci la reixa d’una finestreta, a ran de terra de l’eixida, contra la qual es col·locava el cove. Un cop oberta la trapa de palla, sostreia del fons tants pans com podia. Així el nivell baixava ràpidament. Els pobres, però, com podien adonar-se’n? Amb la velocitat amb què es lliuraven els pans, semblava lògic que el cove es buidés de pressa.
Els primers dies, els amics de Defendente es llevaven expressament abans d’hora per anar a admirar-lo en les seves noves funcions. Un grupet, aturat a la porta de l’eixida, l’observava burleta.
–Que Déu t’ho pagui! T’estàs fent un lloc al paradís, eh? Visca el nostre filantrop! –eren els seus comentaris.
–A la memòria d’aquell malparit! –responia ell, llançant les fogasses a la munió de pidolaires, que les engrapaven al vol mentre reia sarcàsticament per dins, pensant en la magnífica argúcia per estafar aquells desgraciats i, a la vegada, l’ànima de l’oncle difunt.
EL PERRO QUE HABÍA VISTO A DIOS
I
Por pura mala fe, el viejo Spirito, rico panadero del pueblo de Tis, dejó en herencia su patrimonio a su sobrino, Defendente Sapori, con la condición de que, durante cinco años, cada mañana, tenía que repartir entre los pobres, en un lugar público, cincuenta kilos de pan del día. Ante la idea de que su robusto sobrino, descreído y lenguaraz como ninguno, en un pueblo de excomulgados, se dedicara bajo la atenta mirada de sus paisanos, a una buena obra, ante dicha idea el tío debió haberse hartado, incluso antes de su muerte, a reír a escondidas.
Defendente, único heredero, había trabajado en el horno desde niño y nunca había tenido ninguna duda de que los bienes de su tío Spirito le correspondían a él casi por derecho divino. Aquella condición lo exasperaba. ¿Pero qué podía hacer? ¿Dejar escapar toda aquella herencia, horno incluido? Se avino protestando. Como lugar público escogió el menos expuesto: el atrio de la pequeña salida que se abría detrás del horno. Así cada mañana a primera hora, pesaba el pan establecido (tal como prescribía el testamento), lo apilaba en un gran cesto, y luego, lo repartía a una turba voraz de pobres, acompañando la donación con blasfemias y bromas irreverentes dirigidas a su difunto tío. ¡Cincuenta kilos al día! Le parecía insensato e inmoral.
El albacea testamentario, que no era otro que el notario Stiffolo, iba de vez en cuando a primerísima hora, para disfrutar del espectáculo. De todas formas, su presencia resultaba superflua. Nadie habría podido controlar la fidelidad en el cumplimiento del pacto mejor que los mismos pedigüeños. Sin embargo, Defendente acabó por inventarse un remedio parcial. El gran cesto donde se amontonaba el medio quintal de panes lo colocaba al abrigo de una pared. Sapori, a escondidas, le cortó una especie de portezuela que, una vez cerrada no se podía distinguir. Una vez iniciada personalmente la distribución, Sapori adquirió la costumbre de marcharse, dejando a su mujer y a un mozo para terminar el trabajo; el horno y el negocio, decía, lo reclamaban. En realidad, se apresuraba a llegar hasta la bodega, se encaramaba en una silla y abría en silencio la reja de un ventanuco, a ras del suelo de la salida, contra la que colocaba el cesto. Una vez abierta la trampilla de paja, sustraía del fondo tantos panes como podía. Así el nivel bajaba rápidamente. Los pobres, sin embargo, ¿como podrían haberse dado cuenta? Ala velocidad con que se entregaban los panes, parecía lógico que el cesto se vaciara rápidamente.
Los primeros días, los amigos de Defendente se levantaban temprano expresamente con el fn de ir a admirarlo en sus nuevas funciones. Un grupito, estacionado en la puerta de la salida, lo observaba burlón.
–¡Que Dios te lo pague! ¿Te estás ganando un lugar en el paraíso, eh? ¡Viva nuestro filántropo! –eran algunos de sus comentarios.
–¡A la memoria de aquel malnacido! –respondía él, lanzando las hogazas a la multitud de pedigüeños, que las atrapaban al vuelo mientras reía sarcásticamente por dentro, pensando en la magnífica argucia para estafar no sólo a aquellos desgraciados sino también y a la vez, al alma de su difunto tío.
