1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dissabte, 21 de juny del 2008

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XX)




contadores de visitas

XX

Amb el gos paralitzat, el poble va creure que podia respirar, però fou una breu il·lusió. Des del cantell del mur els ulls de la bèstia dominaven gran part de les cases. Almenys més de la meitat de Tis es trobava sota el seu control. I qui podia saber fins on arribava l’agudesa de la seva mirada? A les cases de la perifèria, que escapaven a la vigilància de Galeone, també hi arribava la seva veu. I, d’altra banda, com podien reprendre ara els costums passats? Equivaldria a admetre que havien canviat de vida per culpa del gos, a confessar indecentment el secret supersticiós custodiat amb tanta cura durant anys. El mateix Defendente, el forn del qual estava fora de l’abast de l’animal, no reprengué les seves famoses blasfèmies ni intentava altre cop les operacions de recuperació des de la finestreta del celler.

Galeone ara menjava més que abans i, com que no feia exercici, s’engreixava com un porc. Amb l’arribada dels primers freds, però, var renéixer l’esperança que rebentés. Malgrat arrecerar-se amb una tela impermeable, el gos estava exposat al vent i sempre li podia agafar una grip.

Però aquest cop fou també el malèvol Lucioni qui arruïnà qualsevol il·lusió. Un vespre, a la taverna, explicant una història de caça, digué que, molts anys abans, el seu perdiguer havia contret hidrofòbia per haver passat una nit sota la neu; i que l’havia hagut de matar d’una escopetada; encara li feia mal el cor quan ho recordava.

–I aquell quisso ­féu el cavaller Bernardis, com sempre a punt per tocar els temes desagradables–, aquell quisso fastigós i paralític, sobre el mur de l’església, que alguns imbècils continuen alimentant, pregunto, no hi haurà perill amb aquell gos?

­–Doncs que es torni rabiós, si vol! –féu Defendente–. Què hi fa, si no és capaç de moure’s!

–I qui t’ho diu això? –replicà en Lucioni–. La hidrofòbia multiplica les forces. No m’estranyaria que comencés a saltar com una cabra!

En Bernardis va quedar sorprès:

–Bé, i aleshores?

–Ah, el que és jo, m’importa un rave. Jo sempre porto darrere un amic segur –i en Lucioni es va treure de la butxaca un revòlver contundent.

–Tu, ja pots! Tu que no tens fills. Si tinguessis tres fills com jo, no t’importaria un rave, t’ho asseguro!

–Jo ja us he advertit. Ara penseu-hi –féu el contramestre, mentre enllustrava el canó de la pistola.

XX

Con el perro paralizado, el pueblo creyó que podía respirar, pero fue una breve ilusión. Desde su lugar en el muro los ojos de la bestia dominaban gran parte de las casas. Al menos más de la mitad de Tis se encontraba bajo su control. ¿Y quién podía saber hasta dónde llegaba la agudeza de su mirada? A las casas de la periferia, que escapaban a la vigilancia de Galeone, también llegaba su voz. ¿Y, por otra parte, cómo podían reanudar ahora las costumbres pasadas? Equivaldría a admitir que habían cambiado de vida por culpa de un perro, a confesar indecentemente el secreto supersticioso custodiado con tanto cuidado durante años. El mismo Defendente, cuyo horno se encontraba fuera del alcance del chucho, no reanudó sus sonoras blasfemias ni intentó de nuevo las operaciones de recuperación desde el ventanuco de la bodega.

Galeone ahora comía más que antes y, como no hacía ningún ejercicio, engordaba como un cerdo. Con la llegada de los primeros fríos, sin embargo, renació la esperanza de que reventara. A pesar de abrigarse con una tela impermeable, el perro estaba expuesto al viento y siempre podía coger una gripe.

Pero esta vez fue también el malévolo Lucioni quien arruinó cualquier ilusión. Una noche, en la taberna, explicando una historia de caza, dijo que, muchos años antes, su perdiguero había contraído hidrofobia por haber pasado una noche bajo la nieve; y que lo había tenido que matar de un escopetazo; todavía le dolía el corazón cuando lo recordaba.

–¿Y aquel chucho –dijo el caballero Bernardis, como siempre listo para tocar los temas más desagradables–, aquel chucho asqueroso y paralítico, sobre el muro de la iglesia, que algunos imbéciles continúan alimentando, pregunto, no habrá peligro con aquel perro?

­–¡Pues que se vuelva rabioso, si quiere! –dijo Defendente–. ¡Qué más da, si no es capaz de moverse!

–¿Y quien te lo asegura? –replicó Lucioni–. La hidrofobia multiplica las fuerzas. ¡No sería extraño que empezara a saltar como una cabra!

Bernardis quedó sorprendido:

–¿Bien, y entonces?

–Ah, lo que es a mí, me importa un rábano. Yo siempre llevo conmigo un amigo seguro –y Lucioni se sacó del bolsillo un revólver contundente.

–¡Tu, ya puedes! Tú que no tienes hijos. ¡Si tuvieras tres hijos como yo, no te importaría un rábano, te lo aseguro!

–Yo ya os lo he advertido. Ahora pensadlo –dijo el contramaestre, mientras abrillantaba el cañón de su pistola.

2 comentaris:

colombine ha dit...

qué malévolo , lucine quiere que lo mate otro ..

Nekane ha dit...

UY, que interesante se pone esto.........
BESITOS