1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 11 de juny del 2008

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (X)




contadores de visitas


X

Però dues setmanes més tard, mentre en Sapori juga al tresillo al Cafè del Cigne amb el mestre d’obres Lucioni i el cavaller Bernardis, un jovenet, amb l’atenció posada al carrer, exclama:

–Guaiteu, aquell gos!

Defendente se sobresalta i gira la mirada de seguida. Un gos, lleig i esmorteït, avança pel carrer, oscil·lant d’una banda a l’altra, com si tingués el cap marejat. S’està morint de gana. El gos de l’ermità –aquell que recorda en Sapori–, certament és més gran i vigorós. Però, qui sap en què es pot veure reduït un animal després de dues setmanes sense menjar. El forner té la impressió de reconèixer-lo. Després d’haver romàs plorant sobre la tomba, potser la bèstia ha cedit a la fam i ha abandonat l’amo per baixar a buscar menjar al poble.

–D’aquí a no res aquest estira la pota –fa en Defendente rient, per mostrar la seva indiferència.

–No voldria pas que fos ell –diu, aleshores, en Lucioni–, amb un somriure ambigu, metre tanca el ventall de cartes.

–Ell, qui?

–No voldria –diu en Lucioni–, que fos el gos de l’ermità.

El cavaller Bernardis, que es dur de closca, s’anima estranyament:

–Però, si jo ja l’havia vist aquest animal –diu–. L’havia vist per aquest banda del poble. Que potser és teu, Defendente?

–Meu? I com podria ser meu?

–No voldria equivocar-me –confirma en Bernardis–, però em sembla haver-lo vist pel teu forn.

En Sapori se sent incòmode:

–Bah –diu, n’hi ha tants que volten... podria ser, sí, però jo no ho recordo.

En Lucioni assenteix amb el cap, greument, com parlant-se a si mateix:

–Sí, sí –diu–, deu ser el gos de l’ermità.

–I això, per què? –li pregunta el forner, intentant riure­–. Per què hauria de ser, precisament, el de l’ermità?

–Correspon amb ell, entens? Correspon la primor. Fes comptes. S’ha estat diversos dies sobre la tomba, els gossos sempre ho fan... Després li ha agafat gana... i heus-lo aquí, al poble...

El forner calla. Mentrestant, l’animal mira al voltant i per un instant fita els tres homes asseguts a través del finestral del cafè. El forner se sona el nas.

–Sí –diu el cavaller Bernardis–, juraria que ja l’havia vist. Més d’un cop... precisament per casa teva –i es mira en Sapori.

­–Potser sí –fa el forner–, però jo no me’n recordo...

En Lucioni té un mig somriure astut:

–Jo, un gos com aquest no me’l quedaria ni per tot l’or del món.

–Rabiós? –pregunta en Bernardis alarmat­–. Creus que pot ser rabiós?

–Què, rabiós! A mi no em faria cap confiança un gos com aquest... un gos que ha vist Déu!

–Com vols dir, que ha vist Déu?

–No era el gos de l’ermità? No estava amb ell quan apareixien aquelles llums? Diria que tothom ho sap, què eren aquelles llums! I el gos, que no era amb ell? I vols que no l’hagi vist? Vols que dormís amb un espectacle com aquell? –i es posa a riure de gust.

–Bestieses! –replica el cavaller–. Vés a saber què eren aquelles llums. Segur que no era Déu. Aquesta nit també n’hi havia...

–Aquesta nit dius? –fa Defendente amb una vaga esperança.

–Les he vistes amb els meus ulls. No tan fortes com altres vegades, però feien una bona lluminària.

–N’estàs segur? Aquesta nit?

–Aquesta nit, per Déu! Les mateixes d’abans... Quin déu vols que fos aquesta nit?

En Lucioni, però, posa una cara d’extrema murrieria:

–I qui et diu, qui et diu que les llums d’aquesta nit no fossin per a ell?

–Per a qui?

–Per al gos, segur. Potser aquest cop, en lloc de Déu era l’ermità en persona, baixat de dalt del paradís. El veia allà, quiet sobre la seva tomba i es deu haver dit: “Mira el meu pobre gos...”. I aleshores ha baixat a dir-li que no hi pensés més, que ja havia plorat prou i que se n’anés a buscar un bistec!

–Però, si és un gos del poble –insisteix el cavaller Bernardis–. Paraula que l’he vist voltar pel forn.

X

Pero dos semanas más tarde, mientras Sapori juega al tresillo en el Café del Cisne con el maestro de obras Lucioni y el caballero Bernardis, un jovencito, con la mirada puesta en la calle, exclama:

–¡Mirad, aquel perro!

Defendente se sobresalta y vuelve la mirada rápidamente. Un perro, feo y mortecino, avanza por la calle, bamboleándose de una parte a otra, como si anduviera con la cabeza mareada. Se está muriendo de hambre. El perro del ermitaño –el que recuerda Sapori–, ciertamente es mayor y vigoroso. Sin embargo, quién sabe a qué piltrafa se puede ver reducido un animal tras dos semanas sin comida. El panadero tiene la impresión de reconocerlo. Luego de haber permanecido llorando sobre la tumba, quizás el chucho ha cedido al hambre y ha abandonado a su dueño para bajar a buscar comida en el pueblo.

–De aquí a nada éste estirará la pata –dice Defendente sonriendo, para demostrar su indiferencia.

–No me gustaría que fuera él –dice, entonces, Lucioni–, con una sonrisa ambigua, mientras cierra el abanico de cartas.

–¿Él, quién?

–No me gustaría –dice Lucioni–, que fuera el perro del ermitaño.

El caballero Bernardis, que es duro de mollera, se anima extrañamente:

–Pero, si yo ya había visto a este animal –dice–. Lo tengo visto por esta parte del pueblo. ¿Quizás es tuyo, Defendente?

–¿Mío? ¿Y cómo podría ser mío?

–No querría equivocarme –confirma Bernardis–, pero me parece haberlo visto por tu horno.

Sapori se siente incómodo:

–Bah –dice, hay tantos que merodean... podría ser, sí, pero yo no lo recuerdo.

Lucioni asiente con la cabeza, gravemente, cómo hablándose a sí mismo:

–Sí, sí –dice–, debe ser el perro del ermitaño.

–¿Y eso, por qué? –le pregunta al panadero, intentando reir–. ¿Por qué tendría que ser, precisamente, el del ermitaño?

–Se corresponde con él, ¿entiendes? Concuerda la delgadez. Echad cuentas. Ha permanecido varios días sobre la tumba, los perros siempre lo hacen... Luego le ha empujado el hambre... y helo aquí, en el pueblo...

El panadero calla. Entretanto, el animal mira alrededor y por un instante fija su vista en los tres hombres sentados a través del ventanal del café. El panadero se suena la nariz.

–Sí –dice el caballero Bernardis–, juraría que ya lo había visto. Más de una vez... precisamente cerca de tu casa –y mira a Sapori.

­–Quizás sí –dice el panadero–, pero yo no me acuerdo...

Lucioni dibuja una media sonrisa astuta:

–Yo, un perro como éste no me lo quedaría ni por todo el oro del mundo.

–¿Rabioso? –pregunta Bernardis alarmado­–. ¿Crees que podría estar rabioso?

–¡Quiá, rabioso! A mí no me haría ninguna gracia un perro como éste... ¡un perro que ha visto a Dios!

–¿Qué quieres decir, con eso de que ha visto a Dios?

–¿No era el perro del ermitaño? ¿No estaba con él cuando aparecían aquellas luces? ¡Diría que todo el mundo lo sabe, lo que eran aquellas luces! ¿Y el perro, no estaba acaso con él? ¿Y quieres que no lo haya visto? ¿Quieres creer que dormía con un espectáculo como aquél? –y se pone a reír a gusto.

–¡Tonterías! –replica el caballero–. Vete a saber qué eran aquellas luces. Seguro de que no era Dios. Esta noche también habían...

–¿Esta noche dices? –murmura Defendente con una vaga esperanza.

–Las he visto con mis ojos. No tan fuertes como otras veces, pero hacían un buen resplandor.

–¿Estás seguro? ¿Esta noche?

–¡Esta noche, por Dios! Las mismas de antes... ¿qué Dios pretendes que fuera esta noche?

Lucioni, sin embargo, pone cara de gran picardía:

–¿Y quién te dice, quién te dice que las luces de esta noche no fueran para él?

–¿Para quién?

–Para el perro, seguro. Quizás esta vez, en lugar de Dios era el ermitaño en persona, bajado del paraíso. Lo contemplaba cada día allí, quieto sobre su tumba y debe haber pensado: “Mira mi pobre perro...”. ¡Y entonces ha bajado a decirle que no se preocupara más, que ya había llorado bastante y que se marchara a buscar un buen bistec!

–Pero, si es un perro del pueblo –insiste el caballero Bernardis–. Palabra que lo he visto merodear por el horno.

2 comentaris:

Rafael Arenas García ha dit...

Hola Julio. Pues te seguiré desde aquí. De hecho mi primer blog está en blogspot; y es de éste del que saco las cosas que voy publicando en la Comunidad.
Saludos,

Rafael

colombine ha dit...

me gusta...