contadores de visitas
Llegit a Vilaweb. La poetessa Montserrat Abelló rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Atenció al subtítol de la notícia: En quaranta anys solament tres dones han rebut aquest premi.
Impressionant, no?
Copío les paraules de Montserrat:
"Això, ho trobo fatal. En aquest sentit, ser una de les tres guanyadores m'entristeix. Pensar que hi ha tantes escriptores que l'haurien pogut guanyar i no el tenen... I la cosa més trista és que això passa fora d'aquí, a tot arreu. Hi ha un munt de dones que podrien obtenir el Premi d'Honor (la Carme Riera, la Maria Barbal...) i no cal que tinguin noranta anys!"
Deixo aquí uns quants poemes, traduïts per mi, que trobe significatius de la seua trajectòria.
Atenció al subtítol de la notícia: En quaranta anys solament tres dones han rebut aquest premi.
Impressionant, no?
Copío les paraules de Montserrat:
"Això, ho trobo fatal. En aquest sentit, ser una de les tres guanyadores m'entristeix. Pensar que hi ha tantes escriptores que l'haurien pogut guanyar i no el tenen... I la cosa més trista és que això passa fora d'aquí, a tot arreu. Hi ha un munt de dones que podrien obtenir el Premi d'Honor (la Carme Riera, la Maria Barbal...) i no cal que tinguin noranta anys!"
Deixo aquí uns quants poemes, traduïts per mi, que trobe significatius de la seua trajectòria.
Ets tendre,
estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
no et puc aclarir aquest enigma,
si duus la meva sang.
del llibre Vida Diària. Joaquim Horta, editor. Barcelona, 1963
Eres tierno,
Estás enfermo.
Confundes el negro y el blanco.
Y me pregunto por qué.
Por qué yo
No te puedo aclarar este enigma,
Si llevas mi sangre.
estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
no et puc aclarir aquest enigma,
si duus la meva sang.
del llibre Vida Diària. Joaquim Horta, editor. Barcelona, 1963
Eres tierno,
Estás enfermo.
Confundes el negro y el blanco.
Y me pregunto por qué.
Por qué yo
No te puedo aclarar este enigma,
Si llevas mi sangre.
Vine i et diré
com n’és, d’inútil,
voler vèncer el temps.
El vent m’embolcalla
amb remolins de mort,
mes no vacil·lo pas.
Les teves pupil·les, fins ara
immòbils, tremolen
dins els meus ulls oberts,
buits de sorpreses, i
petites guspires des
dels teus ulls em diuen
que ja no hi ha res
d’estrany entre tu i jo;
que cap camí no ens és vedat.
del llibre El blat del temps. Columna Edicions. Barcelona, 1986
Ven y te diré
Como es, de inútil,
Querer vencer el tiempo.
El viento me envuelve
Con remolinos de muerte,
Pero no vacilo.
Tus pupilas, hasta hoy
Inmóviles, tiemblan
En mis ojos abiertos,
Vacíos de sorpresas, y
Pequeñas centellas desde
Tus ojos me dicen
Que ya no queda nada
Extraño entre tú y yo;
Que ningún camino nos está vetado.
com n’és, d’inútil,
voler vèncer el temps.
El vent m’embolcalla
amb remolins de mort,
mes no vacil·lo pas.
Les teves pupil·les, fins ara
immòbils, tremolen
dins els meus ulls oberts,
buits de sorpreses, i
petites guspires des
dels teus ulls em diuen
que ja no hi ha res
d’estrany entre tu i jo;
que cap camí no ens és vedat.
del llibre El blat del temps. Columna Edicions. Barcelona, 1986
Ven y te diré
Como es, de inútil,
Querer vencer el tiempo.
El viento me envuelve
Con remolinos de muerte,
Pero no vacilo.
Tus pupilas, hasta hoy
Inmóviles, tiemblan
En mis ojos abiertos,
Vacíos de sorpresas, y
Pequeñas centellas desde
Tus ojos me dicen
Que ya no queda nada
Extraño entre tú y yo;
Que ningún camino nos está vetado.
El cel no forneix nous conceptes
i la lluna no il·lumina el desig,
ni assenyala camins per on abastar
les veus que a la nit ens sotgen.
Ignora a quin indret buscar la llum,
la rosa dels vents que indiqui
cap a on s’adreçarà el darrer alè
de la dona nàufrag que,
sumida en la mar fosca, cerca surar
damunt l’escuma de les grans onades,
amb ulls de bat a bat oberts
de cara a les estrelles.
I així navegar per sempre
més enllà de la mort o del desig
i de l’anhel, mai sadollat, de
la definitiva i última abraçada.
del llibre L’arrel de l’aigua. Edicions de la Guerra. València, 1995
El cielo no suministra nuevos conceptos
Y la luna no ilumina el deseo,
Ni señala caminos por los que alcanzar
Las voces que de noche nos asaltan.
Ignora en que lugar buscar la luz,
La rosa de los vientos que indique
Hacia dónde se dirigirá el último aliento
De la mujer náufrago que,
Sumida en la mar oscura, busca flotar
Sobre la espuma de las grandes olas,
Con ojos de par en par abiertos
De cara a las estrellas.
Y así navegar siempre
Más allá de la muerte o del deseo
Y del anhelo, nunca saciado, del
Definitivo y último abrazo.
Memòria de tu i de mi...
Memòria de tu i de mi
i de tantes preguntes
sense resposta.
Ballen les hores a ritme
de rumba i s'oblida
tanta tristesa i el record
de la misèria humana
reflectida a la petita
pantalla
i fent zapping busquem
rostres més bells, imatges
resplendents i focs d'artifici
i tot ens sembla fals
després d'haver vist
la mirada d'aquells ulls.
Ulls pregons que interroguen
i no volem ser partícips
de tants ultratges.
I què fem?
Apaguem el televisor i
tractem de fer un poema
com si ens hi anés la vida.
Poema inèdit
MEMORIA DE TI Y DE MI...
Memoria de ti y de mí
Y de tantas preguntas
Sin respuesta.
Bailan las horas a ritmo
De rumba y se olvida
Tanta tristeza y el recuerdo
De la miseria humana
Reflejada en la pequeña
Pantalla
Y haciendo zapping buscamos
Rostros más bellos, imágenes
Resplandecientes y fuegos ratifícales
Y todo nos parece falso
Tras haber visto
La mirada de aquellos ojos.
Ojos profundos que interrogan
Y no queremos ser partícipes
De tantos ultrajes.
¿Y qué hacemos?
Apagamos el televisor y
Tratamos de escribir un poema
Como si en ello nos fuese la vida.
i la lluna no il·lumina el desig,
ni assenyala camins per on abastar
les veus que a la nit ens sotgen.
Ignora a quin indret buscar la llum,
la rosa dels vents que indiqui
cap a on s’adreçarà el darrer alè
de la dona nàufrag que,
sumida en la mar fosca, cerca surar
damunt l’escuma de les grans onades,
amb ulls de bat a bat oberts
de cara a les estrelles.
I així navegar per sempre
més enllà de la mort o del desig
i de l’anhel, mai sadollat, de
la definitiva i última abraçada.
del llibre L’arrel de l’aigua. Edicions de la Guerra. València, 1995
El cielo no suministra nuevos conceptos
Y la luna no ilumina el deseo,
Ni señala caminos por los que alcanzar
Las voces que de noche nos asaltan.
Ignora en que lugar buscar la luz,
La rosa de los vientos que indique
Hacia dónde se dirigirá el último aliento
De la mujer náufrago que,
Sumida en la mar oscura, busca flotar
Sobre la espuma de las grandes olas,
Con ojos de par en par abiertos
De cara a las estrellas.
Y así navegar siempre
Más allá de la muerte o del deseo
Y del anhelo, nunca saciado, del
Definitivo y último abrazo.
Memòria de tu i de mi...
Memòria de tu i de mi
i de tantes preguntes
sense resposta.
Ballen les hores a ritme
de rumba i s'oblida
tanta tristesa i el record
de la misèria humana
reflectida a la petita
pantalla
i fent zapping busquem
rostres més bells, imatges
resplendents i focs d'artifici
i tot ens sembla fals
després d'haver vist
la mirada d'aquells ulls.
Ulls pregons que interroguen
i no volem ser partícips
de tants ultratges.
I què fem?
Apaguem el televisor i
tractem de fer un poema
com si ens hi anés la vida.
Poema inèdit
MEMORIA DE TI Y DE MI...
Memoria de ti y de mí
Y de tantas preguntas
Sin respuesta.
Bailan las horas a ritmo
De rumba y se olvida
Tanta tristeza y el recuerdo
De la miseria humana
Reflejada en la pequeña
Pantalla
Y haciendo zapping buscamos
Rostros más bellos, imágenes
Resplandecientes y fuegos ratifícales
Y todo nos parece falso
Tras haber visto
La mirada de aquellos ojos.
Ojos profundos que interrogan
Y no queremos ser partícipes
De tantos ultrajes.
¿Y qué hacemos?
Apagamos el televisor y
Tratamos de escribir un poema
Como si en ello nos fuese la vida.
alguns enllaços:
http://docs.google.com/Doc?id=ag4x8gps35jw_2255dssk7bqc
4 comentaris:
Casi existencial. Me gustan más en catalán.
Un abrazo
Y a mí, casa, y a mí.
creo que es un galardon y un reconocimiento merecido ...Te tengo que agradecer que me la has descubierto ..Su nombre y y existencia si lo conocía ..pero no había leido nada suyo ...En una ocasión le pregunté a Dolors ..una vecina de la comunidad ..que se fue, ..y me dijo que sólo editaba en Catalán ..
Y han tenido que esperar a que cumpliera 90 años.
En fin...
Publica un comentari a l'entrada