Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXI)

contadores de visitas


Llegesc ara aquest poema i veig que és la continuación natural del anterior. Per una vegada, Estellés, no ha estat capaç d'acabar l'escena (la de l'enterrament del bisbe boig) en catorze versos, i n'ha necessitat vint-i-vuit.

Ningú és perfecte.

31

I les pensares consagrant. Tot era
un misteri. Les gents, les pobres gents,
alabarien la carrera. Tu
no comprenies, comprenies. Qui

sabrà dir-ho. El Senyor pogué valer-se
d’aquell infant analfabet que anava,
de bon matí, pel vell camí, darrere
les bèsties, amb un cabàs al coll.

No suportares mai la vida de
Jesús escrita per Papini, qui
sap per què. Et bastaria amb el record

del bisbe boig. L’enterrament seria
un esdeveniment més bé grotesc.
Què pensaria el bisbe en el taüt?

31

Y las imaginaste consagrando. Todo era
un misterio. Las gentes, las pobres gentes,
alabarían su carrera. Tú
no comprendías, sí comprendías. Quién

podría decirlo. El Señor pudo valerse
de aquel niño analfabeto que iba,
desde la madrugada, por el viejo camino, tras
las bestias, con un capazo a cuestas.

No soportaste nunca la vida de
Jesús escrita por Papini, quién
sabe por qué. Te bastaría con el recuerdo

del obispo loco. El entierro sería
un acontecimiento más bien grotesco.
¿Qué pensaría el obispo dentro del ataud?